Sylvain Athiel: “Fa quinze anys teníem una finestra d’oportunitat amb Radio Andorra i la vam desaprofitar”

Autor de la novel·la ‘Conquérants des ondes’, professional de la ràdio de llarguíssima trajectòria i un dels ‘cervells’ del museu que havia d’anar al Roc del Pui, reflexiona sobre el paper de l’emissora en la història d’Andorra i en la radiodifusió del segle XX, i sobre les relíquies d’Encamp i de Sud Radio, amb motiu del 82è aniversari de la inauguració de l’estació, que va començar a parlar el 7 d’agost del 1939.

No té l’encant de les xifres rodones. Cal celebrar-ho? 
La digitalització ha revolucionat els hàbits dels oients. Pensem en els podcast. En un moment com aquest cal saber d’on venim. No serem capaços d’inventar el futur si no coneixem perfectament el nostre passat. Així que commemorar una aventura tan sensacional com la de Radio Andorra sempre és oportú.

Quin paper va tenir l’estació a l’Andorra del segle XX?
Al costat dels grans homes de ràdio dels anys 30, i de l’eficàcia dels seus mètodes, els teòrics de la radiodifusió d’avui s’arrisquen a semblar xarlatans. Si ens hi fixem bé, els últims 70 anys no s’ha inventat res, o gairebé res. En un moment de profunds canvis tecnològics, la història de la radiodifusió ens ensenya l’essencial: que la ràdio no és el continent, sinó el contingut.

Què li devem a l’emissora?
Difícil de resumir. Diguem que Radio Andorra va ser un formidable aparador per a un país que als anys 50 es trobava en ple boom turístic i comercial.

Quina en va ser l’etapa d’or?
Finals dels anys 40, principis dels 50. L’estació era tecnològicament puntera, responia a les necessitats d’una audiència que acabava de sortir de la II Guerra Mundial i encara no havia hagut de fer front a la competència hàbilment dissenyada per debilitar-la que vindria després.

Ja que en parla, va ser Sud Radio concebuda per fer-li la guitza a Radio Andorra?
Radio Andorra havia esquivat de forma hàbil i contumaç el monopoli radiofònic de l’Estat francès. Així que Sud  Radio va néixer com a arma per combatre una emissora considerada pirata. Una autèntica guerra de les ràdios va esclatar a Andorra, tot i que el temps i la proximitat van fer que els equips de les dues emissores acabessin congeniant, i els oients mai van acabar d’entendre la rivalitat entre les dues estacions i van acabar gairebé confonent-les.

Fins que tot peta.
El 1981, el Consell decideix liquidar tot aquest ecosistema exigint la fi de les concessions. Radio Andorra, molt debilitada i poc estimada, no va tenir mitjans per sobreviure. Sud Radio es va mudar a Tolosa i va ressuscitar aprofitant la liberalització de l’FM decretada per Mitterrand només arribar al poder. No deixa de ser una sensacional paradoxa.

Totes dues eren vistes amb recel a l’Andorra dels anys 70. 
Hi havia la sensació d’haver estat colonitzats per les ones. El fet que equips essencialment francesos explotessin el patrimoni hertzià d’Andorra era considerat una usurpació. Això, segons una concepció més aviat proteccionista i que no s’acabava d’avenir amb la realitat: cap de les dues estacions hauria pogut sobreviure sense les audiències de fora d’Andorra. Però imagina’t quin formidable instrument de promoció, si encara existís!

Les emissions tribut de Christian Milling conciten un interès notable. Com es pot explotar, aquest fenomen?
S’hauria d’haver començat a fer fa quinze anys, tal com vaig proposar aleshores de forma entusiasta. Crec sincerament que vam desaprofitar aquella finestra d’oportunitat.

Del Museu de la Radio avui ni se’n parla. Què cal fer amb l’emissora del roc del Pui?
És el Govern qui òbviament ho ha de decidir. Personalment, lamento que s’acabés abandonant un projecte ben concebut i molt prometedor. El projecte inicial es va anar complicant fins que es va convertir en una cosa tan ambiciosa que al final era irrealitzable. Però amb una inversió molt més moderada s’hauria pogut estimular l’interès del públic. En aquest, tinc sentit moltes idees i estic disposat a compartir-les amb qui hi pugui estar interessat.

Existeix alguna altra estació que conservi ‘in situ’ les emissores dels anys 30?
N’hi ha, sí. La de France Inter a Allouis, per exemple. Però la d’Encamp, per les seves especificitats, la seva història rocambolesca i els personatges que la van impulsar, hi afegeix ànima, un caràcter pintoresc molt particular.

Va estar mai a punt de caure en mans alemanyes, durant la II Guerra Mundial?
La qüestió es presta a teories fabuloses i conspiranoiques. La realitat va ser segurament més simple, i en un context més complex del que ens podem imaginar. Res no era ni blanc ni negre. I si es poden formular retrets a Trèmoulet, el cert és que la documentació el que sembla reflectir és la seva resistència als nazis. Però nosaltres no hi érem i no sabem els detalls d’aquella relació.

Tres motius per no oblidar-nos de Radio Andorra?
Perquè forma incontestablement part de la història moderna del país. Perquè té una trajectòria específica, original, que hauria sigut impossible en qualsevol altre lloc. I perquè fàcilment es podria reconvertir en un formidable instrument de promoció.

I amb les emissores de Sud Radio, què n’hem de fer?
Objectivament, no tenen l’interès històric ni tecnològic de les d’Encamp. Dit això, en un món ideal seria desitjable conservar-ne una part i integrar-les en el que podria ser una interessantíssima ruta radiofònica per Andorra.