Te n'aniries a viure als anys 50? Segur?

Iñaki Rubio contrasta a ‘Bestiari pirinenc’ el record idealitzat amb la duresa de la vida a muntanya.

Hi va haver un temps que la fira de bestiar de Salàs era la més important no ja de Catalunya, sinó d’Espanya i del sud d’Europa. Va ser així fins a finals dels anys 60, quan lamecanització del camp que havia començat un parell de decennis abans va arrasar definitivament amb una forma de vida secular. Avui acostumem a recordar aquell Pirineu que va acabar de morir fa mig segle amb unes ulleres idealitzades, perquè ja sabem que des de la nostra condició d’urbanites del segle XXI, encara que vivim al mig del Pirineu, tot temps passat va ser millor. Però, ho va ser, realment, o ho pensem així perquè ens entossudim a edulcorar amb tones de sucre un passat que no vam arribar a viure?

Aquesta és la sospita que plana pels deu relats i els dos centenars de pàgines de Bestiari pirinenc, amb què el lauredià Iñaki Rubio (1974) torna a l’aparador de novetats, sis anys després de L’altre costat del mirall, i que ahir va presentar a l’auditori Rocafort amb David Gálvez com a mestre de cerimònies. Li interessa a Rubio, diu, explorar aquesta fricció entre el passat i el record, o més aviat la idea, que en conservem, especialment ara que sentim com una necessitat tornar en aquella mena d’Arcàdia que pensem que era el Pirineu preindustrial. I es percep especialment en el relat que obre el volum, Les temptacions de sant Antoni del porquet, el més extens (80 pàgines, quasi una nouvelle) i que parteix de la memòria certa de Tomàs, fill de Benasque, amic de l’autor i un dels últims ramblers que han exercit en aquestes muntanyes. Als 17 anys, diu, Tomàs va començar a anar a la fira a vendre els pollins que havia criat a casa: “I quan t’explicava com les passaven, ja no ho veus tant de color de rosa. El sèpia de les fotos antigues afavoreix molt, però quan ho veus en color, és una altra cosa”.

Això, pel que fa a la, diguem-ne, gran història, que l’autor relaciona hàbilment amb un fenomen similar que probablement molts lectors hauran experimentat: quan idealitzem el propi passat fins al punt que el fals record acaba ocultant la realitat. N’hi ha que s’hi queden enganxats, en aquest passat tunejat, com li passa al Jaume, el protagonista de Solo, que retorna una i altra vegada en un antic amor de joventut que probablement només va tenir lloc en la seva imaginació.

Una altra variant d’aquesta distorsió memorística l’explora a Off line, al·legoria òbvia de la pandèmia i el subsegüent confinament a compte d’un virus informàtic que provoca una apagada general de la xarxa andorrana, i només l’andorrana. Durant el temps que dura, els andosins recuperen vells hàbits predigitals que creiem perduts per sempre i es prometen solemnement que en endavant tot serà diferent, que sabran aprofitar a glopades el temps que els és donat. Però el dia que miraculosament el virus desapareix, tot torna a la rutina prepandèmica. Els sona?

Off line és naturalment fill directe de la Covid, i l’única forma en què ha pogut abordar literàriament la pandèmia. Però bona part del recull va ser concebut i escrit durant el confinament, just després de donar per acabat Mort qui us ha mort, amb què torna a la novel·la i que arribarà al setembre. Bestiari pirinenc, en fi, ha merescut la segona beca a la creació literària del ministeri de Cultura, i té més a veure amb Trencadís que no amb Mort qui us ha mort, per l’estructura cali·doscòpica i el constant entrar i sortir de personatges que en un relat són secundaris i al següent protagonistes. Com el Jaume de Solo, que és batlle i que reapareix a El cas del pessebre de Canillo, on té un cameo ni més ni menys que Boix el Vidu, o el periodista d’Off line, que reapareix a Esquí sota la lluna. De fet, els aconsello un mapa de personatges.