Teresa Colom, escriptora: “En una literatura tan enorme com la castellana, el risc d’invisibilitat és cert"

Arribar i moldre: primer llibre de relats, i primera traducció al castellà. Una altra dimensió, com admet Teresa Colom. L’escaldenca presenta el 24 d’abril a la madrilenya llibreria Antonio Machado ‘La señorita Keaton’ (La Huerta Grande), cinc relats entre gòtics i burtonians amb un regustet mòrbid amb què el 2016 va ensenyar la poteta a ‘The Guardian’ i es va endur el Premi Maria Àngels Anglada. A temps per Sant Jordi.

El que no havia aconseguit amb cinc llibres de poemes ho té amb al primer de ficció. Frustrant, per a una poeta?

Des de fora no ho sembla, però que et tradueixin a llengües com l’anglès, el francès i el castellà és dificilíssim. Les editorials prefereixen apostar per autors consolidats i no per autors novells que, a més, s’han de traduir amb el cost afegit que això comporta.

El que sorprèn és que no l’hagi publicat un segell de Planeta, el mateix grup d’Empúries.

A mi també, però es veu que funcionen com compartiments estancs, cada editorial va a la seva. Però s’ha de tenir en compte que és un llibre de contes, quan el que funciona és la novel·la, d’autora novella, com a mínim en la ficció. I escrita originalment en català. No ho tenia fàcil.

A la Colom poeta, què li ha semblat que sigui la  Colom narradora –una nouvinguda!– la primera a ser traduïda al castellà?

La poesia és un gènere minoritari, mooolt minoritari. I qualsevol cosa menys comercial. Les traduccions són absolutament excepcionals, i més encara d’un llibre sencer. Si s’arrisquen a traduir s’hi llançaran amb clàssics. I, d’altra banda, en castellà hi ha una oferta poètica enorme. Així que només puc estar agraïda que s’hagin fixat en el meu volum de contes.

La bona estrugança de 'La senyoreta Keaton' va començar amb 'The Guardian', que li va traduir 'El fill de l’enterramorts'. Quina repercussió va tenir aquell debut anglosaxó?

Tant a l’edició de butxaca d’Empúries com a la d’ara a La Huerta Grande han reproduït la cita aquella de The Guardian...

“L’escriptura de Teresa Colom és un encreuament entre Tim Burton i els Germans Grimm”, van dir exactament.

És una estupenda carta de presentació que ajuda sens dubte a l’hora de moure’l.

Com parla, en castellà, la Keaton?

Em feia molta por, la veritat. Però el traductor, Andrés Pozo, va fer una feina impecable. Quan em van fer arribar el llibre ja traduït, només hi vaig tocar cosetes. Res de transcendent.

Per exemple?

En un moment donat dic que les gallines esgrapissen el terra. És una paraula que li he sentit dir a la meva mare, que es va criar en una casa de pagès. Ell ho va traduir per arañar, i a mi em semblava que li faltava alguna cosa, que no era ben bé el que fan les gallines. Es veu que en castellà no existeix una paraula específica que defineixi aquest gest. És això el que es perd en una traducció. Fins i tot en una bona traducció, com aquesta.

L’estil de 'La senyoreta...' tampoc és precisament barroc.

Tens raó. Les frases són curtes i el lèxic, gens rebuscat. Però sempre hi ha el temor que el traductor no hi connecti.

Quines portes li ha d’obrir, la traducció?

Indiscutiblement, dispara el mercat de lectors potencials. Però també és veritat que la literatura en castellà té molts més autors i molts més títols per escollir. El risc de la invisibilitat és cert.

De fet, en l’àmbit de la literatura catalana, els seus contes entre gòtics, victorians i burtonians eren una raresa. En la castellana, potser no tant.

És un mercat immens en tots els sentits. Una altra dimensió, un oceà on un peixet com jo es pot perdre ben fàcilment. La vida que tindrà és difícil de predir. I quan fa uns anys que ets en aquest ofici saps perfectament que, una vegada has escrit el llibre, hi juguen molts altres factors que a l’autor se li escapen. Per tant, no tinc gaires expectatives.

Per què creu que el volum va seduir els editors de 'The Guardian' i ara els de La Huerta Grande?

Potser per la mateixa raó que va fer que Empúries hi apostés: una certa vocació universal, segons els editors. Literàriament els convenç, hi han trobat alguna cosa diferent, amb ànima pròpia. I això em satisfà enormement. És cert que en castellà estarà a disposició de milions de lectors, però això no li garanteix cap recorregut.

Si li dic que d’un temps cap aquí sembla que torni aquesta literatura fosca, poblada per criatures malaltisses i deformes...

El que puc dir és que no ho vaig escriure pensant si el gènere estava més o menys en auge. Ho vaig fer simplement perquè m’agraden aquestes atmosferes, aquesta deriva mòrbida que també té un lloc en la meva poesia.

En quina llengua sonen millor, els contes?

Tant en anglès com en castellà hi he reconegut els personatges, no se m’han fet estranys. No grinyolen. Però la versió original sempre sona més genuïna. Recorda el que t’he explicat amb esgrapissar.

Entre Burton, els Grimm i Calders, amb qui es queda?

Calders té per mi reminiscències del BUP, de les lectures escolars. El sento molt llunyà. Burton té un mon molt particular que tots reconeixem fàcilment. També situa les seves històries en uns mons atemporals, descontextualitzats. Potser per aquí..., però no cometré l’error de comparar-m’hi.

Quan s’hi torni a posar, en la ficció, reincidirà en aquest univers mòrbid?

M’agradaria no veure-m’hi forçada. De la mateixa manera que vaig escriure els contes de La senyoreta... de forma espontània, no voldria haver-ho de fer perquè toca. Així que és possible que si torno a escriure ficció el que faci no hi tingui res a veure.