“T’hi has fixat, Jaume? Estem sols al gran teatre de la natura”

Mor als 93 anys l’enginyer, matemàtic, físic i polític Bonaventura Adellach.

Diu Jaume Riba que certa matinada, asseguts tots dos dalt del pic d’Arcalís i mentre esperaven que sortís el sol, se li va girar i li va dir: “T’hi has fixat, Jaume? Estem sols al gran teatre de la natura”. Bonaventura Adellach (1928-2021) es veia ell mateix com el privilegiat espectador d’un espectacle únic, sensacional i irrepetible: el que la naturalesa ens regala cada dia.

Ho recordava ahir el fotògraf massanenc arran del traspàs d’Adellach, home polifacètic, enginyer, físic i matemàtic, i tocat per la poesia de la cosa no ja antiga, sinó atàvica, que el feia sentir-se membre i continuador d’una estirp de gegants que es remunta als primers pobladors d’aquestes muntanyes nostres i que culmina en el pastor pirinenc. Tal com ell el concebia, espècimen dotat d’una saviesa ancestral que va intentar reconstruir en aventures absolutament marcianes per a la mentalitat contemporània com ara El pic d’Arcalís: la muntanya solar (2004). Hi va demostrar amb èxit l’existència del calendari natural per què es regien els nostres rebesavis, una pedra Rosetta que ell va descobrir a la Coma del Forat, que els raigs de sol travessen exactament cada 7 d’agost a les 7.37 del matí. Ni abans, ni després. O aquella altra vegada que Adellach es va enfilar al Cataperdís, i Riba, a Arcalís, i van encendre un foc per comprovar que aquests dos punts eren les primitives antenes de telecomunicacions d’aquella raça de gegants. “Perquè funcionava”, diu Riba.

El cas és que Adellach, que va tenir responsabilitats públiques, pimer com a director de Treballs Públics i després com a conseller general, era “un home d’Estat amb una visió de país: créixer, sí, però de forma ordenada i equilibrada; si li haguéssim fet cas, potser tindríem un altre futur per davant. Però no li’n vam fer”.

La seva obra, tocada d’un rigor científic a l’altura de l’eminència acadèmica que era, es completa amb Geografia de les Valls d’Andorra (1978), coescrit amb Ramon Ganyet, que recull prop de 4.000 topònims andosins i encara avui obra és de referència, i amb La muntanya solar. El calendari primitiu català. Els camins d’Anníbal (2007). Com a matemàtic va coescriure, de nou amb Ganyet, Estadístiques de les Valls d’Andorra (1976), i el seu pas per la cosa pública el va plasmar a Realitats andorranes o objectius (1973) i Pels camins pedregosos de la política (1979). El 2008 va rebre el premi Àgora Cultural i era membre de la Secció Acadèmica de la SAC. Tant Jaume Bartumeu  (“Un bon andorrà”) com Toni Martí (“Un visionari, un estadista, un referent per a molts andorrans”) i Xavier Espot (“un home visionari, activista i compromès amb el passat del país”) es van afegir ahir a les mostres de condol.