Thyssen: una expo, 24 teles l’any

Ni quatre, ni tres, ni tampoc dues; el futur Museu Carmen Thyssen Andorra penjarà una sola exposició anual. I la inaugural, prevista per al febrer del 2017, constarà exactament de 24 obres. Teles de mitjà i gran format, això sí, de grans mestres de la pintura universal del segle XX, amb més d’una i més de dues peces emblemàtiques i procedents totes dels fons que la baronessa exposa actualment a les tres seus que duen el cognom Thyssen: Sant Feliu de Guíxols, Màlaga i, naturalment, Madrid. De fet, el catàleg d’aquesta primera exposició ja està tancat, i tot queda ara pendent que les obres de rehabilitació de l’antic hotel Valira, a Escaldes-Engordany, compleixin els terminis previstos.

Si és així, la promotora entregarà a la tardor els 413 metres quadrats de la planta baixa de l’edifici, a punt perquè el ministeri adeqüi l’espai, que constarà de recepció, sala d’exposicions, botiga i un àmbit destinat a acollir el programa pedagògic –Educathyssen– que completarà l’oferta museística. Tot plegat hauria d’estar llest al gener: l’objectiu és que el primer mes el Museu Carmen Thyssen obri les portes buit, encara sense obra; i que si –com s’espera– supera sense novetat el tràmit, les obres arribin al febrer.

Així que 24 peces l’any. Moltes menys que la vuitantena, dividida en dues o quatre tandes, que s’havia dit als inicis del projecte, però amb l’obertura tot l’any garantida. Molt més que la temporada d’estiu a què es limita el de Sant Feliu. El de Màlaga, amb una sala permanent i una altra de temporal i un pressupost anual que supera els dos milions d’euros –i parlem només dels que aporta l’Ajuntament–, juga en una altra divisió. I no diguem ja el de Madrid. Recordem breument els números del Carmen Thyssen Andorra: 250.000 euros per a l’adequació de l’espai, als quals cal afegir els 51.000 que es va destinar a la Fundació Museu Andorra –totes dues quantitats les aporta el ministeri– i els 9.000 euros mensuals de lloguer, que assumirà el Comú d’Escaldes.

Els Tallers del 2011, a Art al Roc

Tot això, és clar, sobre el paper. De moment, qui ja ha començat a caminar sol és el veí Art al Roc, la sala d’exposicions a l’antic CIAM escaldenc. Des d’ahir fins a l’11 de setembre hi pengen les obres dels quatre artistes que van participar en l’última edició dels Tallers d’Art. Normal si no se’n recorden o ni saben de què els parlem, perquè la convocatòria data del 2011, i el ministeri s’ha dedicat l’últim lustre a deixar en un raconet una iniciativa que va arrencar ara fa dos decennis amb les millors intencions però que s’ha anat esllanguint fins al despropòsit de l’última edició i la reconversió dels Tallers en una mena de reality show d’on sortirà el representant andorrà a la pròxima edició de la Biennal. Però aquesta és una altra història i els artistes no en tenen la culpa.

A Art al Roc, en fi, hi exposen Joana Baygual, Rafa Contreras, Neus Mola i Meritxell Papió, els últims inquilins dels Tallers. La primera, de fet, ha aparcat el projecte inicial –lògic, després de cinc anys– i, com que durant aquest temps ha reorientat la seva carrera cap al comissariat, hi presenta la instal·lació Las muertes chiquitas, en què l’artista catalana Mireia Sallarès reflexiona sobre la violència estructural de Mèxic a través de les entrevistes a una trentena de dones i amb l’orgasme, ves per on, com a punt de partida. Mola hi compareix amb Ingenuïtat perduda, un trencaclosques format per 25 peces –gravat amb punta seca sobre planxes de PVC– que esbossen el rostre d’una nena que acaba de descobrir el poder que li confereix una sexualitat incipient.

També ha optat per la instal·lació Contreras. Tres instal·lacions, de fet. Lluny del ferro de les seves obres anteriors, i amb un missatge social fins ara inèdit: les seves són obres que busquen l’impacte per conscienciar l’espectador sobre el tràfic d’armes, l’explotació infantil i l’ablació. I acabem el periple amb De tot se’n diu menjar, una taula perfectament parada sobre la qual es projecten les imatges del menjar ràpid –hamburgueses, pizzes, gelats, patatones fregides d’aquelles tan bones, rebosteria industrial i anar fent– que ha colonitzat els nostres àpats i que amb la rècula d’emulsionants, estabillitzadors, edulcorants, colorants, espessidors i, glups, potenciadors amb què els amanim han convertit els menús del segle XXI, ens ve a dir, en poc menys que mortal verí. Com per sortir d’Art al Roc i parar a la pizzeria.