Tocats per la vareta

L’Era del Raser repassa a ‘Abracadabra’ l’il·lusionisme de principis del segle XX a través dels mags de cal Plandolit, Pau-Xavier i el seu fill Xavier.

Dels Areny-Plandolit ens pensàvem que ho sabíem quasi tot, en bona part per culpa de Joan Peruga i el seu cicle al voltant de la nissaga, Últim estiu a Ordino i El museu de l’elefant. Però resulta que ens n’havíem saltat, no direm que la part més transcendent, però probablement sí la més pintoresca. A Pau-Xavier (1876-1936) l’havíem conegut com a ginecòleg, taxidermista i visionari (el fabulós museu de ciències naturals que es va instal·lar a l’edifici que avui acull l’Auditori Nacional va ser iniciativa seva) i al seu fill, Xavier (1907-1982), com a odontòleg (si han desfilat per la casa d’Areny-Plandolit, segur que no han oblidat la petita clínica que s’hi conserva, que fa mal només de mirar-la). Però és que a més, tots dos van ser mags consumats, col·leccionistes, divulgadors i figures de nivell internacional d’un art escènic que avui potser ens queda una mica lluny però que a la primera meitat del segle XX va ser popularíssim.

Aquest és precisament el món que intenta evocar Abracadabra: il·lusionisme  i màgia a cal Plandolit, exposició llargament covada que es podrà visitar des de demà i fins al 27 d’agost... del 2023 i que ofereix una visió panoràmica de la matèria amb objectes procedents de la mateixa col·lecció dels Areny-Plandolit, que Xavier va vendre els últims anys de vida i a la qual les comissàries de l’exposició, Júlia Fernández i Marta Planas, han seguit el rastre fins al Museo Argentino de la Magia, a Buenos Aires. També s’han recuperat objectes de cal Plandolit a la col·lecció d’Alain Montilla i Monika Bell, altres s’han adquirit per a l’ocasió a El Rei de la Màgia, la centenària casa fundada el 1881 per Joaquim Partagàs al carrer Princesa de Barcelona, i finalment, n’hi ha que procedeixen de l’Arxiu (les sensacionals, inèdites imatges de Xavier actuant a la sala de la música de la casa d’Areny-Plandolit) i de cedits pels descendents de la família.

El fil conductor és Las maravillas de la magia moderna, publicat per Pau-Xavier el 1913, que es va convertir automàticament en manual de referència tant a Espanya com a l’Amèrica Llatina i del qual s’exposa una primera edició conservada a la Nacional. Un breu repàs dels grans mags de la primera meitat del segle XX, des de Carlston, Raymond, Li Chang i, atenció, Fu Manchú, de qui s’exhibeix el quimono autèntic que utilitzava en les funcions, dona directament pas al tall de la mostra, que sota el molt adequat lema de Màgia potàgia repassa les tres grans modalitats de la màgia, segons Pau-Xavier: l’escamoteig, o l’art de fer aparèixer i desaparèixer objectes, bèsties i el que sigui de l’escenari; la cartomància, que engloba tot el que té a veure amb les cartes; i els jocs de saló, pensin en el temple mortuori, glups (l’armari on el mag encoloma el seu pobre ajudant o, millor, ajudanta, per travessar-lo amb espases i deixar-lo com un colador: n’hi ha un a l’Era del Raser) o l’artefacte aquell que serveix per tallar en dos un espontani del públic. 

No es perdin la tauleta autèntica de Pau-Xavier, que s’ha recuperat ad hoc i que inclou les eines imprescindibles de tot bon mag: des de la vareta fins al barret de copa, passant pels gobelets i les anelles xineses. Són també les que utilitzava Xavier. Més endavant hi ha una estupenda col·lecció de jocs de cartes (Heraclio Fournier, Jumbo, Bicycle, Borras) però comprendran que per a un nen dels 70 el racó de les meravelles sigui l’apartat destinat a les caixes de Magia Borras, amb un incunable del 1933, la primera que va sortir al mercat. 

Aprofitin que hi són per seguir les demostracions en pantalla d’escamoteig, cartomància i saló del mag català Sergi Buka, que actuarà per cert el 7 d’octubre al minúscul cafè-teatre que clausura la visita, i la breu però suculenta intervenció de Toni el Mag, hereu artístic de cal Plandolit. Potser els entra el cuquet, això ho han de saber. I perquè vagin entrant en matèria, sàpiguen també quins eren els requisits per convertir-se en un bon mag, segons Pau-Xavier: “El prestidigitador haurà de posseir una gran lleugeresa de dits i una extrema finor d’ingeni, s’haurà de comportar amb elegància i fluïdesa, controlar completament els seus moviments, fixar-se bé en el tipus de públic que té davant, i anunciar com menys millor el joc per sorprendre en comptes de ser sorprès.”  Si no s’hi veuen, potser els agradarà saber aquest secret de l’ofici que el Doctor Fortuna confessa al pròleg de Las maravillas de la magia moderna: “Existeix quelcom de sobrenatural en algun d’aquests jocs? No. Per tant, qualsevol els pot practicar.”