Tres muralles a la Seu?

Fins a Sant Joan s’allargarà la nova campanya de l’excavació que dirigeix l’arqueòleg Òscar Augé al pati de Les Monges. Allà on s’havia d’instal·lar una caldera de biomassa però que, en començar a remoure terres, van començar a deixar-se veure restes d’una Seu medieval no del tot coneguda. Una mina, vaja, per als que estudien el passat. Si l’any passat ja quedaven al descobert restes que dibuixen perfectament un barri de l’extraradi medieval –probablement habitat per artesans i encara més probablement abandonat amb la pesta de mitjans del segle XIV–enguany l’estrella és aquesta rotunda muralla, amb 1,20 metres d’amplada i de la qual han sortit ja a la superfície 13 metres de llargada. Molt prometedora: una mica més enllà, on encara roman sota terra (sota el magnífic empedrat de la plaça del segle XVII), la muralla sembla girar. Fins i tot hi ha l’expectativa d’albirar la torre cantonera que indiquen els plànols antics. Sempre que la construcció faci aquest gir cap avall, cap al sud. “L’arqueologia té aquest punt d’incertesa que la fa atractiva”, adverteix Augé. És clar que per a incerteses i sorpreses, la que es van endur quan en una de les visites escolars que passen pel jaciment, una alumna, l’Èlia Manzanera, va trobar una moneda que havia passat per alt a l’ull expert dels arqueòlegs. Déu n’hi do l’alegria de tots plegats. “Està per datar, però és fantàstica i trobada en context”.

El jaciment sencer és un diamant en brut, adverteix Augé. I sortosament els responsables del consistori ho van veure claríssim des del primer dia, puntualitza: al César el que és del César.

El barri baixmedieval es correspondria amb un creixement extramurs, un raval, que com a la resta de la corona catalano-aragonesa, en un context bèl·lic –entre Pere el Cerimoniós i Pere el Cruel de Castella, cap a finals del segle XIV– es fortifica per ordre reial. Aquesta seria la muralla que ara s’està exhumant. O això és el que venien pensant fins ara, perquè la hipòtesi historiogràfica podria esvair-se. Per què? La idea és que fos una segona muralla, més o menys concèntrica, a l’alt medieval, aquesta primera de la qual queda només el Portal d’Andorra. Encerclaria una vila closa, a l’estil d’Escaló, al Pallars: una via central, amb entrada i sortida i cases a banda i banda: les parets exteriors dels edificis en són els murs. El creixement urbà desbordaria després aquesta vila closa i el creixement s’estendria fins a aquest barri que ara s’exhuma. “Pensem que la Seu baix-medieval és un nucli urbà potent”.

La previsible segona muralla, però, potser no és tan previsible, avança Augé amb la proverbial cautela dels arqueòlegs. “El que estem veient aquí és un barri amb estructura, no un creixement orgànic, de qualsevol manera”, recorda. De fet, el carrer té una mesura molt estàndard del moment: una cana de Montpeller 1,89 metres. “Si diem que el carrer l’hem de datar a la segona meitat del segle XIII i a sota n’hi ha un altre, s’hi intueix, veiem que la urbanització havia estat contínua”, cosa que podria suposar que entre la muralla original, la del carrer Canonges, i la construïda a partir del segle XIV hi hagués un procés d’emmurallament intermedi, que historiogràficament no s’ha detectat clarament. “Però les fonts sí que ens en parlen indirectament, ens fan intuir que hi ha alguna cosa estranya”. Es refereix a les referències al convent de Sant Domènec: la seva ubicació inicial dels dominics quan arriben a la Seu, el 1273, s’instal·len en l’espai que ara es correspon amb l’estació d’autobusos (popularment era un terreny conegut com el camp de les tombes, per les restes que en sortien). El monestir va estar actiu en aquell emplaçament fins al 1364: un document que conserven els arxius de la Seu recull el mandat de l’Ajuntament als frares predicadors de traslladar-se “intramuros antiquos et clausuras antiquas”. La hipòtesi és que estan parlant d’una muralla ja existent (potser de cent anys enrere), prèvia a l’ordenada per Pere el Cerimoniós el 1370 però posterior a l’altmedieval. Podrien coincidir en punts, és clar, que s’hagués aprofitat el traçat. Per parlar amb certesa han de parlar les pedres. I els especialistes.