Tresors de pedra seca

El programa Primera Pedra inventaria 200 estructures entre orris, cabanes, pletes, corrals, feixes, carboneres i murs.

Ho advertia David Mas la setmana passada en la presentació a cal Pal de la Cortinada del programa Primera Pedra: la pedra seca és tan ubiqua com desconeguda. Per poc que ens enfilem per la muntanya trobem feixes, camins, cabanes, murs, cabanes, orris, pletes, carboneres, corrals, coves, palanques i recs, fins i tot forns construïts amb aquesta tècnica ancestral, probablement la més antiga de què es té notícia –és tan fàcil com posar una pedra al costat de l’altra, i una a sobre de l’altra, sense lligar-les amb cap mena de morter. Però rarament els reconeixem –per pura ignorància– el valor patrimonial. I això és precisament el que pretén Primera pedra: que quan ens topem amb una d’aquestes estructures hi veiem no només una pila de pedres amuntegades amb més o menys intenció, sinó el vestigi petrificat d’una manera de ser, de treballar i de viure. D’identitat, conclou Maria Reig, la impulsora de tot plegat.

L’objectiu pelet borgià de Primera pedra és inventariar tot el patrimoni en pedra seca que s’ha conservat per aquí dalt. De moment se n’han catalogat, fotografiat i descrit prop de dues-centes, però Mas calcula que se’n poden conservar entre 400 i un miler. Les més antigues es remunten, atenció, al Neolític, i tan cap aquí com el 1921 ha documentat a Llumeneres una jaça per guardar-hi les ovelles. Però l’edat d’or la situa entre els segles XVI i mitjans del XVIII, coincidint amb el boom ramader. D’aquesta època abunden cabanes, orris, pletes i rasers. El boom demogràfic subsegüent comportarà la necessitat de més terres de cultiu, i per això proliferaran les feixes: només cal fixar-se en el solà d’Andorra la Vella. El problema, diu, és que amb prou feines queden pagesos capaços d’arreglar els desperfectes que la humitat causa en murs i feixes.

Mas ha dividit la nostra col·lecció en cinc categories: relacionades amb la ramaderia, l’agricultura, la indústria del ferro, l’aigua i el transport. Tradicionalment s’ha associat la pedra seca sobretot amb l’explotació ramadera, precisament per l’abundància de restes que ens n’han arribat. Amb exemples singularíssims com ara l’encampadà orri del Cubil, la joia del patrimoni en pedra seca, excavat entre el 2008 i el 2009 i que té tot el que pot tenir un orri: munyidor, tancat i fins i tot tres estupendes cabanes de pastor, avui reconstruïdes. Tot això, a 2.300 metres d’alçada. És probablement el conjunt més espectacular que s’ha conservat, i ja que en parlem, Mas insisteix a desfer un equívoc molt estès i que delata el desconeixement generalitzat sobre aquest patrimoni: “Tendim a identificar l’orri amb la cabana de pastor, i el cert és que els orris són un complex destinat a la gestió del ramat, munyir i xollar els animals, que es fan desfilar entre dos murs paral·lels, i fer-ne formatge amb la llet; els orris acostumen a tenir corrals, munyidors i també cabanes adossades, però una cabana no és un orri. De fet, hi ha orris que no tenen cabana.”

El del Cubil, en fi, data del XVIII, i és el més mediàtic, però n’hi ha uns quants més: els Tolls de l’Olla, Mateu, Setut, Planell Gran i Riu dels Orris, tots ells a la Vall del Madriu; el de Prat Primer, a la capital; els d’Emportona, Encenrera i pleta de les Deveses, a Encamp; la Rusca, Cabana Sorda i clots d’Encarners, a Canillo, i la coma del Forat, a Ordino. Però l’abundància de vestigis relacionats amb la ramaderia no ens ha de dur a engany, adverteix Mas. La pedra seca també va ser molt utilitzada per a les feines del camp. Les feixes en són les restes més evidents –bosc de la Mollera i bony de les Collades, a Ordino; Mas de Ribafeta, a la Massana; Ramio, Entremesaigües i Sassanat, a Escaldes; l’Alzinar, Riberola, Bessets i Llumeneres, a Sant Julià; i la Bartra, la Costa i Serra de la Margineda, a la capital– però també abunden els aixoplucs, normalment construïts dintre mateix de la feixa, i els recs –els del Solà i de l’Obac, a la capital; els de Faucellers i Rocafort, a Sant Julià, i el de l’Areny, a la Massana.

Però les més sorprenents són probablement les estructures industrials, com ara el forn de calç de la Margineda, que data dels anys 30 del segle XX; les caroneres de Claror, Intocables, Perafita, pla d’Ingla, Engolasters, les Deves i riu de les Deveses, així com les palanques. Se n’han localitzat de moment dues: la de Ròdol, al Madriu, encara en ús, i la de les Bordes d’Envalira, que només conserva les sabates, els sòcols de pedra en què es recolzava la passarel·la de troncs. I la més insòlita de totes: el paraallaus triangular amb què es va protegir una borda d’Incles.