Diari digital d'Andorra Bondia
Noya i Díaz-Torrent.
Noya i Díaz-Torrent.

Txema Díaz-Torrent i Bru Noya: “El pitjor que pot fer un columnista és pontificar: això no té perdó”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Màximus

Van coincidir tres anys, del 2016 al 2019, a les pàgines d’Opinió d’aquest diari, i d’aquella conjunció astral n’ha sortit ‘Perdoneu les disculpes’, selecció de gongs –quinze per barba– que els consagra com una de les millors notícies que ha donat el columnisme andosí dels últims temps. El volum el publica Anem i ja està a les llibreries.

La columna, és art o ofici? Periodisme o literatura?
Tx. D.-T.: Les meves les concebo des d’un punt de vista més literari. Sí que tinc una tècnica, un ofici, però sense voler pecar de pretensió crec que s’acosta més a un relat breu, brevíssim, que neix amb certa vocació de permanència, no a un article periodístic, més efímer.
B. N.: La columna és molt més  lliure, pots jugar més amb la imaginació, fins i tot amb la ficció, cosa que al periodisme de batalla, que d’altra banda és la meva feina, està absolutament proscrita. 

Hi ha columnistes que es pensen que salvaran el món amb la seva columna. 
B. N.: El pitjor que pot fer un columnista quan es posa a escriure és pontificar. No té perdó. Per mi una columna ha de parlar de temes pròxims, quotidians, de manera planera, fugint de termes pompeufabrians però també sense caure en un llenguatge barroer, i que arribi al màxim de lectors.
Tx. D.-T.: El que jo pensi sobre qualsevol tema, a ningú no li importa un rave, començant per mi. Parteixo d’aquesta base. A part que de la majoria dels temes d’actualitat no en tinc ni idea.

Sí que busquen el somriure del lector.
Tx. D.-T.: No necessàriament, perquè tinc molt poca gràcia i ho sé. La meva amiga Roser ho diu clarament: “La gent et pot dedicar cinc minuts, amb sort. No li compliquis la vida”. Escriu una cosa que passi bé, que no el deixi indiferent, però no li endossis un sermó. 

Les seves columnes són estilísticament cosines germanes, però un escriu a raig, l’altre les rumia dies, per no dir setmanes.
Tx. D.-T.: Jo prenc moltes notes, sempre tinc sis o set columnes en marxa –dues a punt de rematar– i fins i tot un comptador de paraules que me les endreça alfabèticament, així comprovo que no hi hagi repeticions.
B. N.: Si he de definir el meu mètode em surten adjectius com anàrquic, desorganitzat, caòtic... Però és que no ho sé fer d’una altra manera. Ho deixo tot per a l’últim moment, i si hi ha pròrroga, millor.
Vostè no escriu columnes, sinó rellotges de precisió.
Tx. D.-T.: Aquesta és la part d’ofici, i diria –tot i que això ho ha de dir el lector– que no dona aquesta sensació, sinó més aviat queda una cosa fresca, quasi lleugera al paladar.
B. N.: El meu mètode és als antípodes. De fet, les columnes les escric a raig, el que surt, surt. No hi ha revisió.  
Tx. D.-T.: És que tu escrius 3.000 paraules cada dia. Jo, 450 cada setmana. Aquests 450 han de rimar, aquest és el meu compromís no només amb el lector, també amb mi. Una columna estàndard em porta cinc o sis hores de feina, i quan m’hi poso, un parell o tres de revisions no me les treu ningú.

Entre els articles de ‘Disculpin les molèsties’ hi trobo a faltar un per barba: ‘Invasió marsupial’, dedicat al boom Napapijri, i ‘Jo de gran vull ser’, el millor que s’ha publicat mai al BonDia.
B. N.: Volíem agrupar els articles per blocs temàtics i és clar, n’hi havia que anaven per lliure i que es van quedar fora. Fer una secció final, diguem-ne miscel·lània, ens va semblar que no tenia gràcia. Per això ja no cal un volum conjunt.

El prologuista diu amb bon criteri que comparteixen una mirada marciana sobre la realitat. Hi estan d’acord?
Tx. D.-T.: El punt de partida sempre és anecdòtic. Em confesso incapaç d’aportar res de mínimament interessant sobre els efectes perniciosos de tablets i altres gadgets tecnològics. Però sí que puc parlar de l’espectacle del parc infantil, amb tots els pares enganxats al mòbil mentre el nen s’enfila temeràriament al tobogan. Ara en tinc un de pendent sobre la Fundició Dúctil Benito, els masters de l’univers de les clavagueres. Un dia, després de trepitjar-ne milers, hi caus: però si el Benito aquest està a tot arreu! 

Els 2.800 caràcters amb espais, l’extensió del Gong estàndars, són molts o pocs?
B. N.: Un periodista sempre s’ha d’adaptar a l’extensió disponible. Hem d’omplir l’espai, i sense deixar buits. Amb la columna és exactament el mateix, però d’altra banda crec que és l’extensió ideal: permet una lectura fluïda i impedeix que arribis a embafar.
Tx. D.-T.: Al principi se’m feia curta. Però m’hi he acostumat fins al punt que el que em costa ara és allargar-me més enllà d’aquests 3.000 caràcters. L’anècdota la pots estirar com un xiclet, però fins a cert punt. Més enllà, grinyola.
B. N.: La intensitat i el ritme que imprimeixes en una columna és molt difícil mantenir-lo al llarg de les 150 o 200 pàgines d’una novel·la, per exemple. 
Tx. D.-T.: La columna ha sigut per a mi un regal, en el sentit que són centenars d’articles que si no hagués tingut el compromís de fer-los no hauria escrit mai. Per a mi no són una peça menor. N’hi ha que, com he dit, les concebo directament com un relat. Albert Villaró diu que les columnes li serveixen per “fer dits”. Jo no faig dits, escric per mirar d’entendre coses que se m’escapen.

Són dels que posen el crit al cel si el corrector els toca una coma?
B. N.: En absolut, d’una banda no estàs en possessió de la veritat absoluta i a més sé com es treballa en una redacció, entenc que els textos necessiten un tractament i que una vegada l’entregues deixa com si diguéssim de ser teva.
Tx. D.-T.:  Jo soc molt conscient que et deus al mitjà on publiques, no diré que m’autocensuro però sí que vigilo, no soc jo sol qui se la juga. Però he de dir que no m’hi he trobat mai.

Articulistes de referència?
Tx. D.-T.: Vull pensar que no estic gaire lluny, però tampoc massa a la vora de J. J. Millàs,  aquest punt canalla, psicotròpic... També Mendoza, pel seu  humor essencialment elegant, que li permet dir barbaritats sense exabruptes.  Luz Sánchez Mellado, de El País, Joaquin Luna i Llúcia Ramis, de La Vanguardia.
B. N.: Hi afegiria Kiko Amat, que té també un costat canalla; i Quim Monzó, però no sempre.

Díaz-Torrent
bru
Noya
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic