Últim tren cap a la Unesco

Fructífera, la reunió que van mantenir ahir la ministra de Cultura, Olga Gelabert, i Velles Cases Andorranes. Fructífera perquè l’entitat que des de fa un any presideix Claude Benet va arrencar de Gelabert una mica més que el copet a l’esquena i les bones paraules reglamentàries. D’entrada, el compromís de portar al consell de ministres la idea de presentar davant de la Unesco una candidatura a patrimoni de la humanitat que englobi les instal·lacions de Sud Radio i Radio Andorra. No és gaire, i Benet n’és perfectament conscient. Sobretot perquè la ministra va apel·lar als arguments habituals –la residència esportiva, que no centre d’alt rendiment, que el Govern projecta per a l’edifici de Sud Radio al cap del port, i el suposat estudi que sosté que la maquinària que s’hi conserva no té valor patrimonial– i es va mostrar tant receptiva com escèptica.

Però és molt més del que teníem fins ahir, i de fet és l’únic i últim tren perquè l’ocurrència de Velles Cases tiri endavant. Sense la complicitat del Govern la candidatura no té cap recorregut, per molt que professionals molt pròxims a la Comissió Nacional Andorrana per a la Unesco així com personal diplomàtic que coneix de prop els laberints d’aquesta organització a París considerin que es tracta d’una candidatura “molt factible”. Velles Cases ha complert el seu paper, que no és altre que mirar de sensibilitzar l’opinió pública de la necessitat de preservar l’escàs patrimoni cultural que ens queda, diu Benet: “Hem llançat la idea, i ara és el ministeri qui s’hi ha d’involucrar; sense la implicació del Govern no hi ha res a fer.”

I és una llàstima perquè Benet insisteix que el conjunt que formen les dues estacions –més les antenes d’Engolasters, no les oblidem– és únic a Europa i probablement al món, “i amb tota seguretat una de les últimes oportunitats que tenim per presentar candidatura a patrimoni de la humanitat”. En aquest punt no fa més que recollir l’opinió manifestada mesos enrere en aquest mateix racó de diari per Manel Miró, l’home que des de la consultora Stoa va redactar el projecte museològic de Radio Andorra encarregat, pagat i finalment descartat pel ministeri: “De romànic, el Pirineu n’és ple. L’element més singular del patrimoni cultural andorrà és amb molta diferència el conjunt que formen Radio Andorra i Sud Radio. Les dues emissores podrien conformar un circuit únic i en la meva opinió podrien optar clarament a patrimoni de la humanitat.” I no ho diu un qualsevol, sinó un professional de llarga trajectòria responsable de la museïtzació de la Casa Amatller de Barcelona, el museu de les bruixes de Zugarramurdi i el Centre d’Interpretació de la Batalla de l’Ebre a Corbera, entre d’altres. Benet devia ser, en fi, l’únic dels nostres –diguem-ne– actors patrimonials que va llegir aquestes paraules, i sens dubte l’únic que va recollir el guant i va posar fil a l’agulla. I fins aquí, perquè la pilota és ara on ha de ser: a la teulada del ministeri.

Es tracta també, diu, d’evitar que les instal·lacions de Sud Radio caiguin en mans privades –tot i que en aquest punt tot el peix ja està venut– i, en última instància, que no es desmantelli la maquinària que s’ha conservat intacta a l’edifici del pic Negre. També aquí fan tard, perquè el ministeri ja ha decidit que només s’hi quedarà una part de la col·lecció de venerables andròmines que hi ha a Sud Radio; la resta es desmantellarà i llavors, adverteix Benet, “ja no hi haurà res a fer”. Així que millor no fer-se gaires esperances.

Però dèiem al començament que va ser una reunió fructífera. La candidatura a patrimoni de la humanitat va ser el tema estrella, però n’hi va haver d’altres, amb especial atenció per a Casa Ribot. Sí home, la casa pairal tradicional més antiga d’aquest racó de món, construïda entre els segles XV i XVIII i inclosa el 2010 a l’inventari general de Patrimoni. La mateixa casa que amenaça ruïna, segons la propietat va advertir fa tres anys, i un trencaclosques a tres bandes –ministeri, Comú d’Escaldes i propietat– que es podria desencallar d’una vegada si Gelabert compleix el compromís adquirit ahir: modificar el reglament que regula les subvencions per a la restauració del patrimoni immoble, que limiten les ajudes anuals a una quantitat màxima de 85.000 euros, clarament insuficient en el cas de Casa Ribot. A més d’aquest retoc legal, la ministra també es va mostrar disposada a intermediar entre la propietat i el Comú, es veu que en relacions francament millorables. Després de tres anys de reunions que no han avançat ni un centímetre, sorprendria que aquesta vegada fos la de debò. Però també aquí l’únic que ens queda és l’esperança.

El Hotchkiss que es va convertir en galliner

Com que no tot han de ser edificis més o menys històrics, Benet va aprofitar la reunió d’ahir per embarcar-se en una nova croada: la salvació d’un autocar model Hotchkiss que si no és el de la fotografia adjunta –matrícula AND 194– era el seu germà bessó: una relíquia que data dels primers anys 50 –Alan Ward, que sap de què parla, diu que aquest model, el PL20 o el PL25, es va fabricar entre el 1947 i el 1959– i que aprofitava que feia la línia entre la capital i Acs per portar els primers esquiadors a les pistes. La gràcia de tot plegat és que Benet, amb el seu ull clínic, ha localitzat aquesta altra relíquia venerable rere els murs d’un cobert que fa de galliner a la carretera de Fontaneda. El que acaben de llegir. La ministra Gelabert es va interessar pel pobre, brut, trist i dissortat Hotchkiss, així que és possible que en tornem a parlar algun dia. Val a dir que els dos autocars de la línia d’Acs no van ser els únics vehicles d'aquesta marca francesa que abans de la II Guerra Mundial fabricava automòbils de luxe i que amb la pau es va dedicar a produir rèpliques dels jeeps Willys, que van circular per les nostres carreteres. Coetanis seus són dos camions –AND 429 i AND 503– amb què l’urgellenc Ramon Lladós baixava la llet de les nostres vaques a la Cooperativa del Cadí. Però aquesta és una altra història que ha recollit –ja que en parlem– Carles Dalmau i que trobaran a Camins de llet i neu.