Últims dies a cal Rafeló

El Museu Fàbrica Reig tancarà el 9 de gener i es reconvertirà en espai virtual d’arxiu i difusió del cicle del tabac.

Divuit anys, 54 exposicions i 205.000 visitants. Aquestes són les xifres pelades que resumeixen la trajectòria del Museu Fàbrica Reig, que va obrir l’octubre del 2003 i que tancarà el 9 de gener de l’any que ve per reconvertir-se –en paraules de la presidenta del patronat de la Fundació Julià Reig, Dèborah Ribas– en espai virtual d’arxiu i difusió del cicle del tabac i de l’impacte de la indústria tabaquera en la vida econòmica, social, política i cultural del nostre país com a mínim des del segle XVIII.

Segons Ribas, es tracta d’una decisió llargament covada però que s’ha precipitat –admet– a causa de la pandèmia: “Després de quasi dos decennis en funcionament, calia repensar el paper del museu, una pregunta que s’estan formulant institucions de tot el món. Però és que, a més, haver de tancar durant tants mesos [des del març del 2020 fins al febrer d’aquest any] ens ha tocat”. També hi ha tingut molt a veure, diu, la previsible caiguda del turisme de masses que depararà la postpandèmia i el canvi de tendència cap a un model de museu virtual que és pel que finalment s’ha acabat decantant el patronat. 

No direm que es veia venir, però tampoc pot ser casualitat que aquesta dràstica decisió arribi dos anys després del canvi de rumb, com a mínim nominal, que va arrencar el desembre del 2019 amb la redenominació de l’equipament, que va deixar de dir-se Museu del Tabac per adoptar el nom de Fàbrica Reig, més adequat a la sensibilitat contemporània, que li ha posat la creu al tabac, i també a la realitat de l’equipament, on les exposicions temporals van anar guanyant any rere any més pes mentre la permanent, consagrada als anys centrals de l’activitat tabaquera de l’establiment, entre el 1900 i el 1957, era cada vegada més residual. 

Val a dir que el canvi de nom es va vendre aleshores com una operació estrictament cosmètica i que la mateixa Ribas va deixar llavors clar que el rebateig no comportaria cap cop de timó en la línia del museu. Ni tan sols un lleuger viratge del rumb. Tampoc sembla casualitat que la Fàbrica Reig hagi sigut l’últim equipament a reobrir les portes després de la clausura obligada per la pandèmia: no ho va fer fins al febrer, i per acollir Kintsugi, l’exposició del fotògraf català Joan Fontcoberta produïda pel ministeri de Cultura, que es va quedar sense sala d’exposicions després del desnonament d’ArtalRoc decretat amb nocturnitat pel Comú d’Escaldes el juny del 2019.

Insisteix Ribas que en la decisió hi han tingut també a veure els estatuts de la fundació, “que estableixen clarament que els projectes que emprenem no es poden eternitzar: el concurs Montserrat Caballé de cant també va complir el seu cicle, i ara li toca al museu. Es tracta de mantenir viu l’esperit emprenedor per donar suport a projectes innovadors que obren Andorra al món, i això és el que continuarem fent des de la fundació”. I sosté que mai no es va arribar a plantejar l’opció que la sala d’exposicions del Govern es traslladés de forma permanent a cal Rafeló –pel nom de la casa on es va edificar la fàbrica Reig: “L’únic que vam fer va ser prestar l’espai per a l’exposició de Fontcuberta, però no hi ha hagut mai la intenció d’anar més enllà en aquesta col·laboració”. 

El cas és que ens quedem sense una de les referències museístiques del país, sens dubte l’equipament més ambiciós impulsat des de la iniciativa privada: de fet, la Fàbrica Reig figura històricament entre els equipaments museístics més concorreguts del país, i el 2019, per exemple, va rebre 21.600 visitants, l’entrada més alta entre els museus del país.

Tot això serà ben aviat història i, segons sembla, el tancament va agafar per sorpresa fins i tot la ministra Sílvia Riva, que tenia ahir previst reunir-se amb el patronat per interessar-se pels motius que l’han induït a prendre aquesta decisió.

Més de 200.000 visitants des del 2003

La història del Museu Fàbrica Reig arrenca l’octubre del 2003 amb la inauguració d’un equipament que aprofitava, rehabilitades i ampliades, les instal·lacions de Cal Rafeló, que entre el 1909 i el 1957 va acollir la fàbrica de tabac de la família. Aleshores se’n va dir Museu del Tabac, i constava de dos àmbits clarament diferenciats: l’exposició permanent, consagrada al cicle del tabac, i la temporal, als inicis amb vocació temàtica –la primera exposició va ser precisament Tabac, amb fotografies de Carles Esteve, Isidre Escorihuela i Pep Aguareles, i la segona Fum...damentalment Dalí. Històricament ha combinat propostes destinades a un públic massiu, com va ser 125 anys de National Geographic, la més visitada de la història del museu i per on el 2015 van desfilar 11.000 persones, amb patums de l’art universal (Picasso, Rembrandt, Goya, Calder, Botero), moviments artístics (impressionisme, pop art), però també Déus d’Egipte, Viatge a l’Orient bíblic, Herois i superherois, Geisha i samurai, les retrospectiva de Robert Capa, Doisneau i Cartier Bresson, i les de temàtica estrictament local, com Andorra i la II Guerra Mundial i Aiguats 1982. Des del 2003 i fins ahir hi havien passat 205.000 persones. La pandèmia va obligar a tancar a mitges Art i bogeria, amb la col·lecció d’art del psiquiatre Joan Obiols, i aquest setembre havia reprès la programació ordinària amb Diàlegs entre música i art a Peralada.