Un Àgora per l’esperança

Esperança Ivern, Maurici Bellmunt i Albert Salvadó van rebre ahir els premis de la plataforma cultural .

Diu que el doctor li va donar 48 hores, que si en aquest lapse de temps no responia al tractament se n’anava a l’altre barri. D’això fa un any i mig i, òbviament, Albert Salvadó continua entre nosaltres. Ho explicava ahir amb lògica emoció en recollir el primer dels tres premis que la plataforma Àgora entrega des del 2001 i coincidint amb el Dia de la Cultura. En el seu cas, “per haver contribuït a enriquir la literatura andorrana, principalment a través de la novel·la històrica”. La plantofada li va servir, diu, “per curar-me de cop la falta de modèstia i per adonar-me’n que un dia hi ets, ets algú, alguna cosa, i l’endemà, senzillament ja no”. Així que no és estrany que en tragués la conclusió lògica: “Si encara sóc aquí és perquè em queda alguna cosa per fer: sí, estic escrivint, però aquesta vegada serà una novel·la literalment històrica, de la primera fins a l’última paraula i amb un objectiu molt clar: donar esperança”. Un vot que, d’altra banda, ja havia fet en una de les seves novel·les –la primera de totes, de fet, Libertad para Satanás, publicada originalment en castellà i el 1985 i que el 2002 es va convertir en Un vot per l’esperança, raresa absoluta en una bibliografia que ha transcorregut efectivament entre la novel·la històrica, la negra i la d’anticipació.

Així que hi ha patracol històric en perspectiva. També arriba amb un pa sota el braç Maurici Bellmunt, una de les aus més rares que ha donat el nostre panorama artístic i que va rebre el segon premi de la nit en reconeixment a una trajectòria polifacètica com poques: dibuixant, caricaturista, pintor, novel·lista, dissenyador, periodista i també cantautor. Sempre autotidacta i sempre a la seva, sense encomanar´se ni a déu ni al dibale. Un esperit lliure, per no dir àcrata, i per tant radicalment incomprès, i que rfecordava ahir que la prinmera de totes les seves reencarnacions, quan es va estabir per aquí dalt –era el 1989– va ser amb la guitarra a l’esquena: “Vaig passar pel Motor Club d’Escalde si vaig demanar si em deixarien tocar. L’endemà mateix em contractaven”. Així va començar tot. I continuarà ben aviat, quan els fidels més conspicus de la secta converteixin en disc un grapat de les cançons que ha anat regalimant els tres últims decennis. Ahir en van tocar una al vestíbul del Consell General, on tenia lloc la vetllada –Barquets a mitja mar– abans que acabés al més pur estil Bellmunt: “Visca la música i visca l’amor”.

El tercer premi de la nit va ser per Esperança Ivern, que entre el 1963 i el 1988– va ser la directora de l’Esbart Laurèdia. Àgora va voler reconèixer així el paper d’una pionera que durant un quart de segle va contribuir decisivament a projoectar la cultura andorrana per mig món, i a través d’ella, el mateix Esbart, refundat el 1963 sobre les cendres de l’esbart Andorrà i que avui supera llargament el mig segle de vida: “He format aquí la meva família i el meu esbart; encara que no ho creieu no sóc d’enlloc més que d’Andorra”, va encertar a dir entre llàgrimes, immediatament després que Maria Dolors Bartumeu i Pepita Lucas repassessin el full de serveis d’Ivern: “Recordar l’Esbart Laurèdia és recordar la nostra joventut, recordar una Esperança que amb el seu entusiasme i passió per la dansa va fer possible que a Sant Julià revidfés la cultura popular”. I ho va fer amb coreografies espectaculars com Lo porrer de Sant Julià, que el cos de dansa va ballar ahir al Consell General, i amb la complicitat d’altres pioners com Daniel Areny, Ricard Tor, Francesc Besolí, Jaume Pla i Paco Reyes: els pares fundadors.

El manifest més reivindicatiu

No hauria pogut ser més explícit ni més oportú Oriol Vilella, que en nom de l’Associació de Músics i d’Àgora va llegir un manifest reivindicatiu com se’n recorden pocs, davant d’una audiència bàscament institucional que hauria de donar-se per al·ludida i en què va deixar anar veritat de l’alçada d’un campanar: “No s’hi val posar pegats per fer veure que tenim un teixit cultural; necessitem tenir-lo de veritat”. Professionalització, vaja: “Volem viure de la cultura, no mercantilitzar-la, que sigui una feina, no un negoci ni tampoc un hobby”. Ja n’hi ha prou, venia a dir Vilella posant el dit a l’ull, d’aquesta manera d’entendre la cosa cultural quasi com un acte de caritat: “Ho veiem massa sovint, quan els projectes de casa queden aparcats per projectes de fora; quan el talent d’aquí es veu devaluat a l’hora de ser contractat”. I sap del que parla: “A mi m’han arribat a dir que hauria de ser un honor per mi fer segons quines feines, que no entenien com demanava diners a canvi. Amb idees així, com voleu que la cultura es professionalitzi?” I no va tenir manies a l’hora d’assenyalar els culpables d’un moment aparentment daurat, en què proliferen les manifestacions arítstiques en tots els àmbits, sí, però d’una manera “impostada”: “Institucions i sector privat promouen esdeveniments culturals, però ho fan per obtenir resultats a curt termini. El que cal és treballar a llarg termini perquè la cultura arreli”. Com? “Amb companyies professionals, lectors de llibres, amb un auditori nacional obert als músics del país... però cobrant, no com un favor, i una sala d’exposions on exposar en igualtat de condicions als artistes de fora”.