Diari digital d'Andorra Bondia
La ministra Riva va comparèixer ahir acompanyada pels directors de Patrimoni, Xavier Llovera, i Política lingüística, Joan Sans.
La ministra Riva va comparèixer ahir acompanyada pels directors de Patrimoni, Xavier Llovera, i Política lingüística, Joan Sans.

Un any per aixecar el campanar


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Facundo Santana

Riva vol reconstruir Sant Vicenç d'Enclar a temps de la candidatura a la Unesco, que es pretén presentar el gener del 2021.

Com era previsible, el més interessant de la compareixença de la ministra Sílvia Riva a la comissió legislativa d’ahir va venir com qui diu a l’hora de les postres. És a dir, en el torn de preguntes i en un grapat de qüestions sobre les quals Riva havia passat de puntetes en el temps reglamentari, que d’altra banda tenia –és cert– un objectiu concret: explicar les línies estratègiques del ministeri per al seu mandat. Així que el tall de la compareixença va venir principalment a compte del campanar de Sant Vicenç d’Enclar, com estava cantat, però també dels entorns de protecció, de la Biennal de Venècia i, atenció, del Nomenclàtor.

Pel que fa al desgraciat episodi del campanar, la consellera socialdemòcrata li va formular una pregunta de calaix que un mes després el ministeri no havia aclarit: com afectarà l’esfondrament a la candidatura a Patrimoni mundial de la Unesco que sota el lema Els testimonis materials de la construcció del Coprincipat impulsen Andorra, la Seu i Foix. Com que el marge temporal és prou generós, va venir a dir la ministra, “penso que el podrem reconstruir en els terminis necessaris perquè quan arribi el moment el campanar pugui estar en el punt de ser valorat, i que podrem per tant fer compatible el calendari de la reconstrucció perquè la candidatura no es vegi perjudicada”. 

El cas és que, segons el calendari “realista” que va esbossar al març el coordinador de la candidatura, Joan Reguant, l’expedient s’hauria d’elevar a la Unesco abans del 31 de gener del 2021 perquè la candidatura fos avaluada en la reunió del comitè del patrimoni mundial de la Unesco prevista per a l’estiu del 2023. Si donem per bo aquest calendari, el campanar de Sant Vicenç d’Enclar hauria d’estar reconstruït abans de gener del 2021, així que tenim amb prou feines un any de marge. És clar la Unesco potser estarà interessada a saber com és possible que un dels tretze monuments de la candidatura, i que mereixen per tant atenció i protecció especial, ha col·lapsat davant de l’estupefacció general. 

En aquest sentit, i a pregunta de la consellera de Terceravia Carine Montaner, Riva va insistir que els informes sobre l’estat dels monuments es fan “periòdicament” –però ni ella ni el director de Patrimoni, Xavier Llovera, van concretar quina era aquesta periodicitat en el cas de Sant Vicenç d’Enclar– i que va ser arran d’aquests informes que es va programar la intervenció del 2017. Segons Riva es va fer amb la diligència deguda, però el cas és que el campanar ha caigut dos anys després. “Identificar una sola causa és prematur, desaconsellabe i difícil”, i va remetre a les conclusions de la comissió ad hoc que es reunirà dijous que ve i que ha d’apuntar tant els motius del col·lapse com les línies mestres de la reconstrucció. Llovera, de la seva banda, va introduir un element fins ara inèdit en l'equacio de l'esfondrament: “Probablement no es va conèixer la fàbrica interior [del campanar]. Caldrà analitzar com estava feta i potser així ho entendrem millor”.

El Nomenclàtor contraataca

Campanar de banda, un altre dels moments àlgids de la compareixença va arribar a compte del Nomenclàtor i per culpa ara del conseller socialdemòcrata Carles Sánchez. Potser no se’n recorden, perquè el dossier  dorm al fons d’algun remot calaix del búnquer administratiu des de fa sis anys llargs: més o menys, des que el juny del 2014 la Comissió de Toponímia va elevar l’últim informe conegut. Des de llavors no s’ha avançat ni un mil·límetre en un afer clamorós: recordem que el Nomenclàtor vigent es va aprovar (i publicar) el 2010, als últims temps de l’efímer govern Bartumeu, i que prescrivia tres formes revolucionàries: Canòlic (sense hac), Juverri (amb be baixa), i Aubinyà (amb be). El Govern es va fer ràpidament enrere i va tancar el Nomenclàtor amb pany i clau. Quatre anys després, la Comissió va insistir en les tres grafies litigioses (Canòlic, Juverri i Aubinyà) i va obrir un altre front atribuint una doble adscripció (a Encamp i a Canillo) a sis topònims de la Solana fins aleshores adscrits només a Canillo. El Govern, ara demòcrata, va tornar a espantar-se davant del panorama i va enterrar de nou l’informe. Fa sis anys, i fins avui. 

Doncs bé, la ministra confia que les discrepàncies hagin quedat enrere –o com a mínim, oblidades– després del temps transcorregut i la seva voluntat és “estudiar” el dossier, diu: “Està en cartera, hem de reunir la Comissió i reflexionar sobre com actualitzar-lo, veure les novetats toponímiques i mirar de resoldre les que van esdevenir un problema”. La veritat és que després de deu anys, tampoc hi ha cap pressa, ara.

Els comuns, als entorns de protecció

Si la resurrecció del Nomenclàtor va ser prou sorprenent, on Riva es va mostrar més creativa va ser en la interpel·lació als comuns per desencallar l’espinós dossier dels entorns de protecció. Segons la ministra, es tracta d’una qüestió que és a la vegada patrimonial i urbanística, que implica per tant de forma molt directa les corporacions i que no pot ser només responsabilitat del Govern. Riva vol canviar l’“enfocament” amb què fins ara havia gestionat el ministeri el laberint aquest –amb resultats no direm que nuls, però sí discretíssims: tres entorns, tres, aprovats des del 2014, quan es va modificar la Llei del Patrimoni– i per fer-ho té previst reunir-se amb els nous cònsols perquè “ara és un bon moment per veure si hi ha voluntat conjunta, que jo crec que sí”. El cas és que la molt contestada reforma de la Llei del Patrimoni aprovada l’estiu del 2014, que retallava de 100 a 20 metres el perímetre cautelar i que va paralitzar en sec l’aprovació de nous entorns, va ser instada precisament pels comuns, aleshores tots demòcrates o afins. I és amb aquests mateixos comuns –ara, ja no tots taronja– amb els quals pretén obrir una nova etapa i culminar una feina que, segons la llei vigent, hauria d’estar feta des del 2005.

Pel que fa a la Biennal de Venècia, i a instàncies de nou dels consellers socialdemòcrates, la ministra va apuntar d’una banda la voluntat de “reflexionar” per “anar-hi en les millors condicions”, i de l’altra, de mantenir la participació “com a mínim una edició més”. Vela li havia demanat pel decreixent interès dels artistes nacionals a participar-hi –en l’última convocatòria només hi van concórrer dos projectes– i Riva, en fi, va definir la Biennal com una “eina de diplomàcia cultural molt potent” i com un “esdeveniment excepcional que en altres països no es qüestiona”. Visiblement contrariada, va demanar de no centrar les crítiques en despeses descontextualitzades, en referència a la factura de 35.000 euros que la delegació andorrana va abonar a l’hotel Savoia & Jolanda i que va ser molt criticada al maig.

Andorra
comissió legislativa
Cultura
Sílvia Riva
entorns de protecció
Biennal
Venècia
Sant Vicenç d'Enclar
campanar
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic