Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, novel·la, literatura, Iñaki Rubio, Rubio, Llacuna, HHhH, Binet, Trencadís, L'altre costat del mirall
Andorra, novel·la, literatura, Iñaki Rubio, Rubio, Llacuna, HHhH, Binet, Trencadís, L'altre costat del mirall

Un any, un cotxe, una novel·la


Escrit per: 
A. Luengo / Iñaki Rubio va protagonitzar la sessió d'ahir de 'L'autor i la seva obra', el cicle que organitza l'Associació d'Escriptors a la Llacuna (Foto: Jonathan Gil).

Iñaki Rubio, ‘desaparegut’ des del 2016, reapareix amb l’esbós del pròxim debut en el gènere.

No en teníem notícies literàries des que el març del 2015 va publicar L’altre costat del mirall, el recull de contes amb què s’havia endut el Joaquim Ruyra. Millor dit: sí que en teníem. A través dels relats que anava publicant al seu blog, La vida en contes. Però a principis de curs va fer literalment mutis. Va deixar el blog en stand by, es va agafar una excedència i va desaparèixer per consagrar-se en cos i ànima al repte major que té entre cella i cella: una novel·la, per no dir-ne un patracol, que ja té embastada –una primera versió, escrita a mà i en llibretes Moleskine– i de la qual ahir va esbossar per primera vegada els intríngulis a La Llacuna, cortesia de l’Associació d’Escriptors i aquesta estupenda ocurrència que és el cicle L’autor i la seva obra.

Parlem d’Iñaki Rubio, és clar, de qui sabíem per Trencadís, per L’altre costat del mirall i en fi, pel blog, la dèria per la distància curta. Pel relat com més breu, millor. Doncs ara li ha donat per tot el contrari: la nova criatura fàcilment se li enfilarà fins al mig miler de pàgines. No té títol, perquè ell és de la raça d’escriptors que n’hi posa al final, no al principi del trajecte, i serà –diu– un híbrid entre la crònica i la novel·la en què el narrador –que no per casualitat respon al nom d’Iñaki Rubio– es llança de cap a investigar un dels fets històrics que van marcar el segle XX andorrà i que encarnen, considera, el trànsit entre l’ahir i l’avui.

Els anglosaxons tenen un terme, per a aquest gènere en què l’autor/narrador s’involucra personalment en el relat i explica el curs de la seva investigació: quest. Cercas ho va importar amb notable èxit a Soldados de Salamina, i els últims temps l’han practicat Lolita Bosch (La familia de mi padre), Daniel Mendelsohn (Los hundidos) i Vicenç Villatoro (El retorn dels Bassat). Rubio es posa com a referència, però, HHhH, l’extraordinària reconstrucció de l’operació Antropoide que el Servei d’Operacions Especials britànic –el cèlebre SOE– va aixecar per liquidar Heydrich, el cervell (?) de l’Holocaust. Entrevista testimonis i busca documents; visita els llocs dels fets; divaga, dubta, s’entusiasma i es desespera. Hi abunden per tant els noms propis i els personatges reals. I allà on no arriben ni els papers ni els records, omple el buit amb unes engrunes de ficció. “Si a Trencadís vaig explorar els límits entre conte i novel·la, aquí ho torno a fer, però entre la novel·la i la crònica”, diu. Novel·la històrica? No ben bé, o no només. De fet, insisteix, “no tinc clar que sigui ni tan sols una novel·la”.

I amb quin objectiu, tot plegat? Confrontar l’Andorra d’avui amb la de l’instant abans del boom, “que sovint donem per sabuda però que, en realitat, ignorem quasi absolutament”. Fins aquí, tot el se’n pot dir. A Rubio no se li escapa una lletra de més perquè ha construït un subtilíssim, delicat trencaclosques que toca material sensible i que afecta els descendents dels protagonistes directes i indirectes dels fets en què indaga. Tot plegat, una aposta arriscada perquè “no tinc cap garantia que el resultat no acabi sent un fiasco total”. I hi ha invertit un any de la seva vida... inclòs el cotxe que va vendre per poder-se regalar aquest petit luxe i els tres mesos que es va retirar a cert veïnat del Prepirineu aragonès, sense internet i sense telèfon, per aïllar-se del món i posar fil a l’agulla. Pel camí s’han quedat tres versions de la novel·la, tres, fins que ha trobat el to adequat, que tenia molt a veure, diu, amb admetre que ell mateix, Iñaki Rubio, havia de ser el narrador de l’artefacte.

Diferències amb el conte, fins ara el seu vedat literari? “Sobretot, que al relat ets tu qui portes les regnes, qui dirigeixes la narració fins que arriba al destí; la novel·la tendeix per naturalesa a l’entropia, s’expandeix fins allà on pot i t’acaba portant per ramificacions que ni havies previst i que has de saber tallar a temps perquè la cosa no se t’escapi de les mans.” Se n’ha sortit? Ho sabrem algun dia, perquè ja li veu el final. Però no sap ni quan ni on es produirà el feliç esdeveniment.

Rubio aprofita, en fi, l’ocasió per reclamar una mica més de sensibilitat al ministeri: per què no existeixen beques a la creació com les que hi ha als països veïns? “Els artistes poden optar legítimament a un taller per crear la seva obra; un escriptor escriu a qualsevol lloc; l’únic que necessita és temps.” El temps que ell ha comprat amb un any d’excedència. Un luxe. Se l’ha jugat. A veure si ha sortit cara.

Andorra
novel·la
Literatura
Iñaki Rubio
Rubio
llacuna
HHhH
Binet
Trencadís
L'altre costat del mirall
Número de vots: 349
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic