Un arxiu per al bisbe Martí
L’Agrupació Cultural El Milà obre un portal amb fons de qui va ser copríncep entre el 1971 i el 2003. “Passat un decenni del seu traspàs, encara no existia res de semblant, ni al Milà ni a Andorra”, adverteix l’impulsor de la iniciativa, Xavier Pete, i director del documental ‘El bisbe Joan’.
Va ser el del bisbe Joan el tercer pontificat més longeu de la mil·lenària història d’Urgell. Es va allargar més de tres decennis, des que va ser ordenat bisbe d’Urgell, el 31 de gener del 1971, fins que la Santa Seu li va acceptar la renúncia al càrrec, el 12 de maig del 2003. Tres decennis en què Andorra va viure episodis decisius, des de la històrica trobada amb Giscard d’Estaing, el 19 d’octubre del 1978, la primera entre dos coprínceps, fins a la promulgació de la Constitució, ratificada en referèndum el 14 de març del 1993. Un pontificat clau en la configuració de l’Andorra d’ara mateix i que incomprensiblement ha caigut ràpidament en una mena de llimbs que tan sols han trencat Antoni Morell, fa un lustre amb aquell recurs de converses que va titular El llarg caminar d’un home bo, i el periodista tarragoní Xavier Pete, fill com Martí de la localitat del Milà, que fa dos anys va dirigir el documental El bisbe Joan i l’exposició homònima, que d’altra banda ningú, ni tan sols el bisbat, s’ha molestat a portar per aquí dalt.
El cas és que Pete s’ha proposat rescatar Martí d’aquest semioblit oficial i li consagra, al capdavant de l’Agrupació Cultural El Milà que ell mateix presideix, l’anomenat Fons Martí Alanis, que es presenta el 14 de maig en societat però ja accessible a fonsmartíalanis.com. L’objectiu, diu, és recollir i divulgar “tota mena de detalls al voltant de la vida i l’obra del bisbe i copríncep, amb dades, objectes i documents que donin idea del llegat tan gran que va deixar Martí Alanis”.
És de moment un arxiu modest, que arrenca amb un grapat de documents d’origen i interès divers però que, cal esperar, anirà creixent amb les aportacions d’antics amics i col·laboradors de Martí. De moment inclou l’aproximació biogràfica més completa de què es disposa, i entre el material digitalitzat hi ha des de fotografies familiars fins a la sotana que utilitzava en la seva etapa com a director del col·legi menor Sant Pau Apòstol de Tarragona (1966-1970), la mitra que es posava al cap en l’exercici del seu ministeri, el segell que Correus espanyols li va dedicar el 2015 dintre de la sèrie Personatges i una col·lecció d’olis, perquè la pintura va ser una de les grans aficions del bisbe.
El fons inclou també una prometedora Hemeroteca, no es perdin l’entrevista que el 1978 es va publicar al butlletí del col·legi Mare de Déu de la Mercè, de Montblanc, un apartat de referències bibliogràfiques que serviran de guia a la biografia d’Alanis que algú, algun dia, haurà d’escriure, i una secció que sota el títol Comentaris d’obra, aporta testimonis de mossèn Ramon Sàrries, Òscar Ribas, Joan Massa, Joan Rigol i Joan-Enric Vives, el seu successor a la mitra d’Urgell. El fons és, ja s’ha dit, un repositori incipient però també necessari perquè, com adverteix el mateix Pete, “no existia res de similar ni al Milà ni a Andorra”. Ara, sí.