Un bisbe a la cuneta

L’historiador Josep Maria Ràfols sosté que el prelat de Barcelona va ser assassinat el gener del 1939 al terme d’Aravell i camí d’Andorra.

L’escena va tenir lloc el 30 de gener del 1939 en algun punt del terme d’Aravell, al municipi de Montferrer, lloc habitual de pas de colles de fugitius que pretenien guanyar la relativa seguretat d’Andorra. Per Civís i Bixessarri. la mateixa ruta que havia seguit Sant Josepmaria el desembre del 1937. Però aquesta vegada no hi va haver sort: els cadàvers de dues persones sense identificar, però vestides de militars i “visiblemente mutilados” van ser trobats “en el bosque”, diu lacònicament el document expedit per l’alcalde d’Aravell i Bellestar el 28 d’agost del 1942.

El paper no és en ell mateix excepcional perquè els arxius estatals espanyols en conserven desenes de similars que deixen constància del salvatgisme amb què certs elements republicans es van conduir durant la retirada. Si en parlem avui i aquí és perquè en aquest document d’aquí dalt –o en un de similar– es podria trobar la clau per escatir d’una vegada i després de 80 anys llargs una de les incògnites de la Guerra Civil espanyola a Catalunya: el destí fatal del bisbe de Barcelona, el navarrès Manel Irurita (Ultzama, 1876), que segons la versió oficial va ser capturat l’1 de desembre del 1936 a la casa d’uns amics seus –els joiers Tort– on s’havia ocultat el setembre del 1936, traslladat a la txeca de Sant Elies i afusellat dos dies després al cementiri de Montcada i Reixach.

L’historiador català Josep Maria Ràfols planteja a La increïble història del bisbe Irurita (Base) una hipòtesi alternativa: segons ell, el del bisbe podria ser un dels cadàvers localitzats a finals de gener i principis de febrer del 1939 al terme d’Aravell. De fet, la història arrenca el 27 de gener, diu Ràfols, l’endemà mateix de l’entrada de les tropes franquistes del general Yagüe a Barcelona, i just el dia que va tenir lloc a la plaça de Catalunya una missa de campanya amb assistència de les tropes ocupants. Aquell mateix matí Irurita va ser reconegut a la sortida del palau episcopal per Francesc Aragonès, després ell mateix canonge de la catedral de Barcelona i aleshores un nen, que l’havia conegut abans de la guerra i que, casualitats de la vida, es dirigia amb el seu pare i el seu germà a la missa de campanya. Davant de la sorpresa general, el bisbe els va demanar de guardar silenci per “no comprometre’l”, diu Ràfols, i mai més no se’n va saber res.

Els assassins, a Mèxic
Aquest testimoni va servir a principis dels anys 2000 perquè el bisbat de Barcelona frenés el procés de beatificació d’Irurita, aleshores en marxa. Però no resolia la incògnita pendent: si no havia mort afusellat el 3 de desembre del 1936 al cementiri de Montcada, què n’havia sigut? I aquest és l’episodi sobre el qual Ràfols aporta nova llum. Segons ell, el bisbe va ser conduït fins a la frontera –aquest lloc “en el bosque” al terme d’Aravell– per dos anarquistes de la CNT que l’havien tingut probablement sota custòdia durant el tram final de la guerra i que se’l van endur en la retirada cap a França com a “salconduit” per si es topaven amb forces enemigues. Una vegada a les envistes d’Andorra, Irurrita els feia nosa i se’n devien desfer. No sense abans desfigurar-lo (el cadàver es va recuperar, recordin, “visiblement mutilado”) com era habitual en aquelles circumstàncies, per dificultar-ne una possible identificació.

La rocambolesca història l’ha reconstruït l’historiador català a partir del testimoni  dels dos anarquistes i suposats assassins, Salvador Solsona i un tal Silvestre, a qui un espia del cap de la policia franquista a la immediata postguerra, Luis Martí Olivares, havia infiltrat en els cercles anarquistes de París. Aquest espia, de qui es desconeix –llàstima– la identitat, va esbrinar els noms dels suposats assassins i proposava d’anar-los a buscar al camp d’Argelers per obtenir-ne la confessió a canvi d’immunitat. Es veu que no ho va arribar a fer, que tant Silvestre com  Solsona van acabar embarcant cap a Mèxic, i que les memòries del segon, en una altra mala jugada de la història, van acabar destruïdes per un malentès familiar.

Ràfols, en fi, proposa que Irurita no va morir a Montcada el 1936, sinó a Aravell el 1939, que va passar la guerra empresonat al castell de Montjuïc –van fracassar els cinc intents de canviar-lo per presoners republicans en mans franquistes, diu, un d’ells a canvi de Carrasco i Formiguera– i a partir del maig del 1937 en mans de l’escamot anarquista que finalment el va acabar traint. El que descarta Ràfols és que, com insinuen  les últimes biografies del prelat, Irurita acabés els seus dies en algun remot monestir del sud de França. Per ell, el bisbe de Barcelona és un dels cadàvers que aquell gener del 1939 van sembrar el camí d’Andorra i que encara avui esperen ser identificats.

Un altre cadàver anònim a la cuneta. Aquesta vegada, dels dolents.