Un de cada deu topònims andorrans són preromans, conclou l’equip de Planas

Un de cada deu del 4.240 noms de lloc d’aquest racó de món podrien ser anteriors a la nostra era. Aquesta és una de les moltes i suculentes conclusions d’Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana, llarg i exòtic títol de l’estudi que el 2013 es va endur la beca Lídia Armengol per fomentar la investigació lingüística i que precisament aquesta setmana arriba a les llibreries. L’equip coordinat pel geòleg Xavier Planas –i que completen l’historiador Carles Gascón i dos filòlegs bascos, Juan Karlos Lopez-Mugartza i Mikel Belasko– proposa per a aquests prop de 400 topònims preromans uns orígens indoeuropeus –en el cas de Canillo, Bartra i Seig, per exemple– i també “bascoides”, com l’Hortó, que relacionen amb el basc lurte (esllavissada) i Rat, amb harrate (port de muntanya). En d’altres, com Arcalís, Anyós i Bixessarri, els autors hi han detectat un “cert caire eusquèric”, però adverteixen que des d’aquesta llengua tampoc no són d’interpretació “evident”. Conclusió: la toponímia andorrana, tot i un cert xup xup en aquets sentit, “sembla bastant opaca des de l’òptica de la lingüística basca”. Fins i tot Andorra, que sona basc –Manuel Anglada el feia venir de la fusió d’ando i iturri, gran font–, podria estar més aviat relacionat amb el termalisme que també han detectat –per això serveix l’anàlisi fisiogràfica, que busca interpretar els topònims a partir del paisatge– a Dorres (la Cerdanya), Dòrria (el Ripollès) i Durro (la Vall d’Aran).