Un ‘Digest’ per al segle XXI

El Consell General patrocina la reedició de l’obra magna d’Antoni Fiter i Rossell adaptada al català normatiu.

“És el gran clàssic del pensament polític andorrà. Si podem aportar algun llibre a la cultura universal, sens dubte és el Manual Digest, probablement l’obra més citada pels nostres polítics i pels nostres juristes, font de dret consuetudinari, recull d’usos i costums i també de bones pràctiques”. Amb aquestes paraules rebia ahir el síndic general, Vicenç Mateu, la reedició del Manual Digest de les Valls Neutres d’Andorra, un patracol de mig miler de pàgines i dos quilets ben bons de pes que es posarà demà a la venda (40 euros) i que posa fi a una anomalia molt nostrada: era impossible trobar a les lliberies un exemplar de les dues edicions anteriors del Manual, la facsímil del 1987, dirigida per Lídia Armengol i editada també pel Consell General, i la del 2000, coordinada per Antoni Morell i publicada per la Fundació CaixaBank. Simplement, no en quedava ni un.

Així que el Consell es va apuntar amb entusiasme a l’ocurrència d’Aloma de reeditar-lo, amb l’excusa del 600 aniversari del privilegi de constitució del Consell de la Terra –ja saben: la primera assemblea representativa convocada per aquí dalt, encara que fos només de “prohoms i capgrossos”, i considerada l’antecedent directe del Parlament. I el que n’ha sortit d’aquesta afortunada joint venture és un Digest per al segle XXI: Antoni Fiter i Rossell parlarà per primera vegada el català fabrià. Albert Villaró, aquí en la doble faceta d’historiador i editor, li ha dispensat el tracte que reben els grans clàssics de totes les literatures civilitzades. És a dir, l’ha adaptat a l’ortografia vigent i l’ha puntuat al gust actual, “respectant, això sí, el sentit i l’expressió originals, la prosòdia i el lèxic de Fiter i Rossell”.

El resultat és un prosista de primeríssima fila, “probablement, un dels grans autors del XVIII català, dotat del geni de la llengua i que, al contrari del que es diu habitualment, utilitza un català vivíssim, a anys llum dels castellanismes d’un Baró de Maldà, per exemple”. Ho diu Villaró, és clar, i ho corrobora Joan Massa, que ja va participar en l’edició del 1987, i que aporta ara un estudi introductori que situa l’autor en la gran tradició del pensament polític que van generar els jesuïtes als segles XVII i XVIII: “La Companyia va dedicar grans esforços a respondre i esmenar Maquiavel mirant de reconciliar ètica i política: la seva gran obsessió era formar els prínceps, és a dir, les persones destinades a governar. I el Manual Digest s’ha de situar en aquesta tradició”.

Més novetats: a diferència de les dues edicions anteriors, que es van basar en la còpia del Digest que històricament s’havia conservat a l’Armari de les Sis Claus, Villaró va anar al que en diu la “minuta”, l’esborrany –atenció, que ell no vol que sigui dit així–, l’exemplar zero on el mateix Fiter va treballar i que procedeix dels fons procel·losos de Casa Rossell. L’original, per dir-ho clarament, del qual procedeixen directament o indirectament les altres nou còpies que han arribat fins a nosaltres. O deu, com explica més avall. A més, ha documentat les abundants referències bibliogràfiques que esquitxen el text i que a Fiter li serveixen com a cites d’autoritat.

Un Digest, en fi, concebut per a les generacions actuals, descendents –o no– dels “prohoms” per als quals Fiter el va escriure el 1748, amb què el Consell General –ho advertia ahir el mateix Síndic– fa exactament el contrari del que aconsella el llibre, és a dir, posar-lo a l’abast de tothom en lloc de mantenir-lo ben lluny de les mirades forasteres, i que s’ha d’entendre a la llum del context en què va ser escrit. Veníem, recorda Massa, del 1714 i dels Decrets de Nova Planta que van comportar la supressió de les institucions catalanes. I pocs anys abans, Andorra havia conservat in extremis els privilegis i exempcions fiscals en un cèlebre plet que es va dirimir a Barcelona i en què li va anar d’un pèl de seguir les passes dels catalans. El patracol de Fiter havia de servir per fornir de documents i d’arguments els “prohoms” andorrans si mai es tornaven a veure en la tessitura d’haver de defensar l’excepcionalitat de les Valls Neutres.

El més sorprenent de tot és que se’n van sortir. I si hi ha dos campions de la nostra sobirania i independència actual són el bisbe Simeó de Guinda i Fiter i Rossell: “Cada vegada n’estic més convençut.” Paraula de Joan Massa. I no és l’únic: que els ho demanin a Oliver Vergés, a Jordi Buyreu i al mateix Villaró.