Un enigma (i mig) a la rectoria

No passa cada dia, diu el rector de la parroquial de Sant Esteve, mossèn Ramon Sàrries. De fet, l’habitual és rebre un sac d’estampes sense altre valor que el sentimental i que mossèn Ramon ha de gestionar tenint en compte que l’espai és escàs. Per això la sorpresa va ser majúscula quan mesos enrere, i entre els objectes que una difunta va deixar a la parròquia en concepte de llegat, hi va aparèixer el Calvari d’aquí al costat. Una peça que crida l’atenció ja d’entrada, tant per les proporcions com per la qualitat aparent de la pintura: “De seguida vam intuir que érem davant d’una obra d’interès”, diu mossèn Ramon. I les sospites les van confirmar el servei de Patrimoni, que va apuntar les influències flamenques de l’obra, i la restauradora Mireia Garcia, que va accedir a examinar les fotografies de la peça a petició del diari.

Les conclusions d’aquesta primera aproximació són especialment prometedores: a Sant Esteve li ha tocat una cosa així com la grossa, perquè ens podríem trobar -diu la restauradora- davant d’un Calvari d’influència flamenca “de molt bona qualitat”, que Garcia posa “per sota d’un Heredia [per l’autor del Sant Pere del tarter, avui a Canillo], però tampoc no gaire lluny”. Una peça de moment anònima però que, per les dimensions de la taula, podria procedir del retaule major... ¿d’una església del bisbat d’Urgell? Que no es tracta d’una taula exempta sinó del plafó d’un retaule ho infereix de les columnetes decorades amb pa d’or que li fan de marc, d’estil gòtic i amb pinacles d’espiga a la part superior, diu: “És l’estructura que acostuma a protegir les taules policromades d’un retaule”. En aquesta mateixa hipòtesi apunta el tema de la peça, un Calvari amb Crist crucificat amb la Verge Maria orant en un costat i Sant Joan Baptista a l’altre, una escena clàssica que “acostuma a coronar els àtics dels retaules”.

Pel que fa a la datació, Garcia s’atreveix a filar prim i apunta a l’últim quart del segle XVI, “més renaixentista que no tardogòtic, sobretot per la forma com tracta el fons de l’escena, possiblement dedicat a Sant Joan”. I sobre l’origen, especula que es tracta d’un retaule del Sis-Cents català, fet “amb destresa i domini del color”, que potser es va desmembrar en alguna de les desamortitzacions del XIX espanyol, “quan molts retaules -com tantes obres d’art fins aleshores en mans de l’Església- van ser amagats o venuts a particulars”. El millor de tot és aquesta “destresa” i aquest “domini del color” que detecta a ull nu en una obra que -sospita- és una tècnica mixta, tremp i oli sobre taula, “habitual a la segona meitat del XVI”: destaca la restauradora -per les seves mans han passat el Viladomat de Sant Julià i el baldaquí de Sant Bartumeu- les “carnacions ben difuminades, amb ombres i tonalitats acurades”, en el tors i el rostre de Crist, així com les textures especialment aconseguides de la vegetació i del vestuari, amb especial atenció a la túnica de la Mare de Déu, “que sembla realment de vellut”, i als cabells, “fins i detallats”.

Però no tot són flors i violes: el rostre “pla” de la Verge, les mans i, especialment, l’orella desproporcionada de Sant Joan, i les cames de Crist, “una mica forçades”, delaten que el nostre pintor “controlava més el color que el dibuix”. Pel que fa a l’estat de conservació, el qualifica de “bo” tot i els aixecaments, les pèrdues i el to groguenc de la capa pictòrica: n’hi hauria prou, diu, a eliminar el vernís, fixar i netejar la policromia, revisar el suport de fusta per eliminar-ne possibles corcs, i retocar les pèrdues perquè la peça recuperés l’esplendor original. En resum: “Crec que a la rectoria hi tenim una bona taula, una taula de qualitat”.

Vet aquí, doncs, un sensacional enigma amb més hipòtesis que certeses. La gràcia és que no és l’únic enigma de la rectoria. La col·lecció d’art de Sant Esteve inclou una altra tela amb misteri incorporat, un Descendiment que va ser donat ara fa mig segle, diu mossèn Sàrries, i que avui penja la sagristia de la parroquial. Doncs resulta que aquest oli du al revers firma. I quina firma: Andrea del Sarto, una de les patums del Sis-Cents florentí, autor dels frescos del claustre Scalzo de la seva ciutat natal i amb obra, au, al Louvre, al Prado i a la Borghese. Formidable, ¿oi? A mitges, perquè Patrimoni, que el va restaurar el 2006, sospita que es tracta d’una còpia o, més probable encara, d’una falsificació. Tant en un cas com en l’altre, sembla que en un país com el nostre, on no abunden -que se sàpiga, és clar- les obres dels noms majors del Renaixement italià, potser caldria dedicar un esforç a escatir l’autoria del pseudosarto de Sant Esteve. ¿Cap mecenes a la vista?