Un il·lustrador de por

Martín Blanco firma la portada de ‘Demon Theory’, de Graham Jones, premiat amb el Bram Stoker i el Ray Bradbury.

D’acord: els diuen Stephen Graham Jones i, si no dona la casualitat que és vostè un friqui de la literatura de gènere (un còctel a mig camí entre el terror, la fantasia i la ciència-ficció) probablement el nom no els digui res. Però no s’enganyin, es tracta d’un dels noms de referència de la fantaciència ianqui. No perquè ho diguem nosaltres, sinó perquè així ho certifiquen els premis Bram Stoker i Ray Bradbury per The Only Good Indians. Potser no són el Nebula o l’Hugo, però als EUA són guardons de referència. Com ho és Graham Jones, novel·lista texà d’origen indi, però indi de debò (blackfoot, per concretar: pies negros!) a qui el canillenc Martín Blanco ha il·lustrat Demon Theory. No n’és la novel·la més coneguda i de fet es tracta d’una reedició, d’acord, però de col·leccionista i a Short, Scary Tales Publications, editorial britànica especialitzada, com el seu nom suggereix, en el terror pur i que acaba de publicar, atenció, l’últim d’ Stephen King, Gwendy’s Final Task.

Ja els dèiem que calia ser una mica friqui. Blanco, lector compulsiu de literatura de gènere i devot convicte i confés de King,  ho és, així que se’n comprèn l’entusiasme que destil·la: “Compartir editorial amb qui considero un mestre és enormement satisfactori. No em faig il·lusions, però admeto que alguna vegada he somiat il·lustrar una portada seva. Fnis ara era això, un somni. Però treballant per al mateix segell, qui sap?” Ja ho veurem. El que té al sac i ben lligat –de fet, la publicació és imminent– és Demon Theory, publicat originalment el 2006 als EUA, que ara surt al mercat anglès en edició limitada. Blanco hi firma la portada, és clar, el que s’anomena pàgina de firmes, també a color, concebuda perquè l’autor hi estampi la seva (és una edició de col·leccionista, ja ho dèiem) i set il·lustracions interiors en blanc i negre. Fotoil·lustracions, per concretar, en l’estil que li hem conegut al Blanco digital.

Una feina finalment d’encàrrec per a la qual l’han deixat treballar, diu, “amb la mateixa llibertat que tinc quan il·lustro les portades de la meva editorial, Santa Guadaña”, i que ha afrontat amb el mateix “compromís” que en l’obra d’estricta creació: “Tinc claríssim que el meu treball, sigui un oli, una portada o un cartell, parla finalment de mi, així que la implicació és màxima, i que en aquest cas sigui un encàrrec no ho desmereix en absolut”. Ca ldir que tampoc no l’agafa de nou: Santa Guadaña de banda, Blanco ja havia treballat per a editorials britàniques i australianes de gènere. Sempre per al mercat anglosaxó i per un motiu ben prosaic: “Ells paguen, i no paguen malament”. El mercat espanyol és un món a part: “Tan sols Planeta juga a la lliga dels grans i no he tingut mai sort amb ells”.

Així que ja ho saben: Demon Theory. Una advertència: hi ha sang, molt sang, a l’estil La matanza de Texas, i tot plegat amanit amb possessions diabòliques, que sempre donen molt de joc. No és potser una literatura per a tots els estómacs. Però és la de Graham Jones i, de fet, també la de Blanco, que debutarà a l’abril en la novel·la, tres anys enrere va fer un primer intent amb El rumor de los insectos por la noche, a sis mans amb Àlex Puig i David Arrabal, i que té temps per començar a preparar la individual que el 2023 li consagrarà el CAEE i el segon i imminent disc de Four Flags, on canvia el pinzell per la baqueta del bateria. N’hi ha que treuen temps per a tot. I Blanco n’és un.