Un jaciment a la pantalla

Patrimoni comença la digitalització en 3D de les col·leccions amb una vintena de peces dels fons arqueològic. A l’estiu les tindrem a un clic.

Potser s’han entretingut alguna vegada a navegar per la galeria virtual de l’Arxiu Nacional, on hi ha penjats milers dels documents que s’hi conserven: fotografies, papers i paperots, llibres, pergamins, fins i tot fragments musicals procedents de la col·lecció discogràfica de Radio Andorra. I tot, a un clic de distància. I si no s’hi han entretingut, corrin, perquè no saben el que es perden.

Doncs bé, el departament de Patrimoni ha estrenat aquest curs una campanya de digitalització que pretén posar a l’abast tant del diguem-ne aficionat com de l’investigador les col·leccions que s’hi conserven. De fet, el pla és molt més ambiciós i en un futur s’estendrà també al patrimoni immoble. És a dir, als monuments. Però es va decidir arrencar pels béns mobles. Per concretar una mica més, per una selecció representativa d’una vintena de peces dels fons arqueològics. I n’hem dit representativa, concreta la cap del departament, Isabel de la Parte, perquè s’ha buscat deliberadament que hi hagués peces de tipologia diversa (arpons, braçalets, destrals, collarets, bols, urnes, fíbules, ampolletes, un calze i una de les olles de Prats), però també diverses pel que fa al material (os, quars, sílex, pedra polida, aram, bronze, ceràmica) i a la cronologia, des de l’epipaleolític de la balma de la Margineda, posem que cap al 10000 abans de la nostra era, fins a l’edat mitjana (jaciments del roc d’Enclar i la Roureda de la Margineda), passant pel neolític (Segudet, Feixa del Moro), l’edat del ferro (roc de l’Oral) i l’època romana (Camp Vermell).

La millor notícia és que això només és el començament de tot plegat, que en aquesta primera campanya, quasi una prospecció, s’hi ha destinat una partida de 7.000 euros i que en endavant Patrimoni hi reservarà un pessic per anar digitalitzant les col·leccions. L’objectiu, conclou De la Parte, és doble: d’una banda, facilitar l’accés dels fons de Patrimoni al diguem-ne diletant, i fer-ho d’una manera lúdica i relativament fàcil. Vaja, que no calgui ser un expert, dominar no sé quines eines informàtiques ni disposar d’un equip de tecnologia punta. N’hi haurà prou amb un ordinador i tot estarà a un clic de distància. Com la sala virtual de l’Arxiu, per fer-nos-en una idea. Però també tindrà obvis usos científics, perquè els investigadors disposaran d’un model en 3D i altíssima resolució de les peces, al qual podran accedir sense necessitat de manipular l’original i de forma remota. També podran reconstruir o retocar de forma virtual els fragments que no s’hagin conservat, i en un futur que de moment no està programat però que abans o després arribarà, augura De la Parte, es podran fins i tot imprimir rèpliques físiques de les peces a partir dels models virtuals. Imaginin les possibilitats comercials d’una punta de fletxa de l’edat del ferro, d’un braçalet de pectuncle neolític o d’una moneda romana impreses a partir de l’original.

De fet, l’arqueòleg Gerard Remolins, a qui Patrimoni a encarregat aquesta primera fase del projecte, ja ha creat els models en 3D del jaciment sencer de la Roureda de la Margineda i dels cementiris de Santa Coloma i de Soldeu (recordin, el cas Peacock), i mesos enrere va imprimir un parell de falçs i d’una Venus del jaciment italià de Marmotta. Al Rosaleda, on ha instal·lat provisionalment el taller, es limitarà de moment a digitalitzar aquesta vintena de peces. Un procés quasi màgic, que parteix d’una sessió de fotos maratoniana, amb tres centenars de fotografies per peça des de tots els angles, a partir de les quals es crea primer, diu, un “núvol de punts”,  exactament 250.000, que després s’amplia fins als 51 milions de punts (!), una barbaritat, però imaginin el grau de detall, que s’uneixen finalment amb triangles per crear la malla que dona consistència visual a la peça.

El resultat és molt més que una fotografia, perquè el visitant pot manipular la peça a discreció, donar-li la volta, posar-la de cap per avall o al revés, acostar-s’hi fins a un detall imperceptible a ull nu. L’únic que li falta és el tacte. I això, ja s’ha dit, serà l’últim pas, amb la impressió 3D. La tècnica que aplica es diu, en fi, fotogrametria, ideal per a les peces amb més volum, una olla, una ampolla, una destral... A les planes, com una moneda o una punta de fletxa, els convé més l’escàner. També ho farà. Explicar-ho amb paraules no fa justícia al resultat sensacional de tot plegat: per la pantalla es poden arribar a distingir les marques que va deixar el torn, les ditades de l’artesà que va fabricar una peça de ceràmica. És emocionat. Tinguin una mica de paciència. Al juny en tornem a parlar.