Un jaciment neolític a classe

Regirarocs reconstrueix una tomba interactiva de fa 6.000 anys que s'exposarà a partir de demà al Museu Diocesà de Solsona i que els visitants podran 'excavar'.

La setmana passada els explicàvem aquí mateix l’última ocurrència de Regirarocs: un joc de taula, més aviat de terra, per les dimensions del tauler, que proposava els jugadors, distribuïts en equips, posar-se en la pell d’una tribu neolítica i elaborar estratègies per sobreviure i prosperar, competint o cooperant amb les tribus veïnes per uns recursos escassos i en un entorn no sempre acollidor. Doncs bé, era en realitat la penúltima, perquè l’última ocurrència de debò la presenten divendres al Museu Diocesà de Solsona. Un jaciment virtual que reprodueix l’enterrament neolític del Camp de la Bruna, excavat el 2008 a la localitat lleidatana de Lladurs, destinat de nou a un públic juvenil, idealment escolar, i que forma part de l’exposició El Solsonès: viure i morir al neolític mitjà, que es podrà visitar fins al 30 de novembre i on –per cert– tindrà il·lustres veïns andosins: un collaret procedent de Segudet, i làmines de sílex exhumades a la Feixa del Moro, dos jaciments coetanis del Camp de la Bruna.

Es tracta d’introduir el visitant en el mètode arqueològic, així que el simulador –així li’n diu l’arqueòleg Gerard Remolins– inclou els diferents nivells d’un jaciment real. També incorpora reproduccions dels elements que podrien aparèixer en un enterrament en cista –és a dir, en una caixa de pedra– típic del neolític prepirinenc i també pirinenc, i que al Camp de la Bruna s’ha conservat miraculosament intacte. Començant pels esquelets dels dos individus que s’hi van inhumar fa entre 6.000 i 6.500 anys, i acabant per l’aixovar reglamentari de l’època: collarets de variscita probablement procedents de les mines de Gavà, braçalets de closca de petxina com els que es van localitzar a la Feixa del Moro, una destral i una aixa de serpentina d’origen alpí i que convida a pensar que aquella gent practicava el comerç de llarga distància, un recipient ceràmic i les clàssiques làmines de sílex.

L’objectiu, explica Remolins amb legítim entusiasme davant de la criatura, és reproduir pas a pas una excavació arqueològica, des de les preguntes inicials que es pretenen dilucidar (com eren aquells individus, què menjaven, com vivien, i sobretot, com morien) fins a l’exposició final que els arqueòlegs en fan als congressos professionals. Entremig, han d’excavar els diferents nivells del jaciment, reproduïts amb una fotografia hiperrealista i dividits en quadrícules, com als jaciments de veritat, i omplir els reglamentaris fulls de registre.

Tot plegat, en fi, ja ha passat la prova de foc: un jaciment similar –no el de Lladurs, que s’ha concebut expressament per al Diocesà de Solsona, i que s’hi quedarà quan acabi l’exposició– va estar girant el curs passat per instituts de mitja Espanya dintre del programa Ciudad Ciencia del CSIC. La següent fase, diu Remolins, serà comercialitzar el taller. El que sorprèn és que una proposta com aquesta només s’hagi programat una vegada, una, a les escoles del país.

I va ser al Lycée.