Un mes per cobrir el campanar

El ministeri protegeix les restes de la torre de Sant Vicenç d’Enclar amb una lona i tanca l’accés a l’església.

Dilluns va fer exactament un mes que el campanar de Sant Vicenç d’Enclar va col·lapsar, amb el resultat catastròfic que ja sabem: ens hem quedat sense el vestigi preromànic més antic que ens quedava, perquè la torre, que datava de finals del segle VIII, era l’única supervivent de l’estructura original de l’esglesia. La nau es va reconstuir de dalt a baix als primers anys 80. Doncs bé: un mes és exactament el temps que ha necessitat el ministeri per practicar-hi una primera intervenció d’urgència. Un equip integrat per tècnics de Patrimoni i operaris d’una empresa externa, amb Joan Bellera, Abel Fortó i David Mas al capdavant, es va plantar dilluns al jaciment d’Enclar per executar-hi el que el ministeri descrivia ahir en la reglamentària i lacònica nota de premsa com a “treballs diversos de control i seguretat”.

Essencialment, van consistir a protegir les pedres del campanar amb una lona, a apuntalar i estabilitzar la nau amb taulons i puntals d’obra, i a barrar-ne l’accés pel forat que havia quedat al peu del campanar amb una estructura de fusta. Tot plegat, amb el molt honorable objectiu de “garantir la seguretat tant dels ciutadans com de l’església”. El material s’hi va haver de traslladar amb helicòpter, i l’operació es va allargar durant tot el dilluns. Finalment, es va desplegar un nou “perímetre de protecció” amb tanques –fins ara hi havia una humil, inútil cinta– i s’hi van instal·lar cartells que demanen la “màxima col·laboració ciutadana”.

La bona notícia és que la intervenció va arribar just a temps per fer front al temporal de neu d’ahir. Pels pèls, però a temps. I si el temporal s’hagués avançat dos dies? Si ha calgut apuntalar part de la nau, és que comportava algun perill: com és possible que l’accés no s’hagi tancat fins ara? Però com acostuma a passar amb tot el que té a veure amb aquest funest episodi, s’acumulen les preguntes. Com sap qualsevol que s’hi hagi enfilat des que el 20 de desembre es va ensorrar el campanar, durant aquests trenta dies ha sigut relativament fàcil endur-se’n una pedra com a record preromànic. Només calia tenir prou esma per carregar-la tartera avall. No es podia haver actuat abans? D’altra banda, és veritat que el pitjor que podia passar –que el campanar caigués– ja ha passat, així que tot el que pugui arribar a partir d’ara serà un mal menor. Però, n’hi haurà prou, amb una lona, per passar l’hivern? Quan està previst començar la feina dura, que consistirà a inventariar i numerar les pedres, una a una, i ajuntar-les en el trencaclosques monumental en que consistirà la reconstrucció del campanar? Com ha quedat d’afectada, la nau, perquè hagi calgut apuntar-la? Quant s’allargarà, la intervenció?

Hermetisme oficial
Totes aquestes preguntes tenen probablement una resposta fàcil, fins i tot òbvia. Però com que el ministeri insisteix a informar de tot aquest assumpte amb comptagotes, a cop de comunicat, com si hi hagués estampat el segell de secret oficial, només hi caben especulacions. Naturalment, continua sense haver-hi hagut cap compareixença per donar explicacions públiques sobre el desastre, i quan dilluns en la visita al Rosaleda se li va plantejar a la ministra si hi havia una actuació prevista  per instal·lar la lona, Sílvia Riva es va limitar a dir que depenia de la climatologia. L’helicòpter ja volava Enclar amunt i Enclar avall. Tot això, sense entrar en les causes de l’esfondrament, que haurà de determinar la comissió que es va reunir la setmana passada en un termini que tampoc no ha transcendit, ni quan s’hi va girar l’última inspecció, ni en què va consistir la intervenció del 2016 (o del 2017, perquè ni tan sols la data està clara).

En qualsevol cas, la pregunta clau –per què va caure el campanar– no es podrà respondre amb certesa fins que comenci el desenrunament i es retirin les pedres de la part més pròxima a la base de l’estructura, a veure què n’ha quedat dempeus. Una fase que amb tota probabilitat haurà d’esperar al bon temps, així que no hi comptin abans del maig.

L’altre dubte que encara no s’ha resolt ni tan sols per aproximació és quant costarà, la reconstrucció del campanar. De moment, una de les emenes als pressupostos del 2020 que els grups parlamentaris de la majoria van presentar dimarts preveu destinar-hi 250.000 euros que es treuran d’un dels plurianuals destinats al Museu de l’Automòbil d’Encamp. N’hi haurà prou, amb aquesta quantitat, o es tracta només d’una primera dotació per fer front a les intervencions més urgents?