Un miracle anomenat ‘Cançó d’amor’

Andorra Lírica estrena a Manresa el muntatge de la sarsuela de Martínez Valls i  Capdevila amb què obrirà al febrer la temporada.

Si tocar en viu és avui pràcticament un miracle, imagini el lector el que és aixecar un muntatge que mobilitza més de mig centenar d’artistes, entre solistes, cor i músics, entre catalans i andorrans, coordinar-ne els assajos –que s’han hagut de reduir a quatre jornades, en lloc de les dues setmanes reglamentàries– i adaptar-lo a les mesures sanitàries. Doncs aquest petit miracle és el que ha aconseguit Andorra Lírica, que ahir va estrenar a l’auditori del conservatori de Manresa la Cançó d’amor i de guerra que, si la Covid no ho impedeix, veurem a finals de febrer al Claror lauredià.

Un miracle, dèiem, perquè es tracta d’un muntatge que Andorra Lírica tenia al pap des de fa com a mínim tres cursos, que ara per naps i després per cols s’havia hagut d’anar posposant i que a última hora, com la Invencible de Felip II, ha hagut de lluitar contra els elements en forma de pandèmia. Però és difícil que ni tan sols una pandèmia venci l’entusiasme de Jonaina Salvador, que fa anys que predica entre nosaltres –terra infidel–  la bona nova de l’òpera i que podria presumir, però no ho farà, d’un bon cabàs de miracles: el primer i més important de tots, l’existència mateixa de la Temporada.

Un exemple: dos dies abans de viatjar a Manresa, on van arribar dimarts, els deus ballarins de l’Esbart Laurèdia es van sotmetre a una PCR. “Si algú hagués sortit positiu”, adverteix Salvador, “tot el grup s’hauria d’haver confinat, perquè són grup de convivència, i hauria sigut un pal gran perquè té un protagonisme destacat, la dansa està integrada a la trama". Com a La llegenda dels pastors del Canigó, que el mestre Marcel Casellas, autor dels arranjaments, ha afegit a la sarsuela original,i  que està ambientada a la farga: els ballarins dansen amb moviments de percussió corporal en el que és un dels moments més espectaculars del muntatge.

No va ser així, òbviament, però va anar d’un pèl perquè un familiar directe d’un dels dansaires acabava de donar positiu, diu. El mateix esbart balla tota la funció amb mascareta, i no només l’esbart, sinó el cor de l’Orfeó de Manresa, que inicialment havia de cantar a l’escenari, però que per mantenir la distància de seguretat va ser traslladat al balcó escènic del teatre. L’espai continuava sent massa just –el cor l’integren 25 cantants– i va acabar desterrat al primer pis. Això sí: amb mascareta, que no deixa de ser una cosa ben pintoresca per a un cor. També es va haver d’adaptar a les mesures sanitàries el duet d’amor entre Francina i Eloi –el tenor Beñat Egiarte. Normalment hi hauria hagut el contacte normal en aquestes situacions. En escena, i gràcies a la Covid, es van posar un a cada costat de l’escala de la farga. “Va quedar prou bé”, diu.

Solucions totes elles d’urgència i de les quals espera poder prescindir al febrer al Claror. Però l’estrena d’ahir ja és per a Salvador un èxit: “Ha sigut un repte, per les proporcions del muntatge i per les condicions amb què hem hagut de treballar”. Es tracta, a més, d’una Cançó que no tindrà res a veure amb les anteriors versions d’aquest autèntic hit de la sarsuela en català, amb partitura del mestre Martínez Valls i llibret de Lluís Capdevila, estrenada el 1926 i la més representada del repertori. La d’Andorra Lírica incorpora la música en directe de la Cobla dels Sons Essencials, i els arranjaments ad hoc de Casellas a ritme de rumba, salsa, reggae, hip hop i jazz.