Diari digital d'Andorra Bondia

Un monjo de Montserrat enviava des d’Andorra correspondència clandestina


Escrit per: 
E. J. M.

Durant la dictadura franquista, les institucions i les agrupacions clandestines catalanes no podien utilitzar el correu ordinari perquè la censura intervenia la correspondència.

Esprémer l’enginy era l’única manera d’esquivar el control de les autoritats i un monjo benedictí, Maiol Baraut –germà de l’historiador i també monjo benedictí Cebrià Baraut (1917-2003)–, se les va empescar per fer arribar les cartes als seus destinataris utilitzant el servei dels correus francesos d’Andorra.
Després de la Guerra Civil Espanyola, el monjo Maiol Baraut vivia a Andorra, al xalet que els monjos de Montserrat van condicionar-se a Engordany per si havien de fugir de la dictadura –molts d’ells havien sortit a l’estranger amb un passaport de la Generalitat republicana– i per a estades de convalescència. Baraut ho va aprofitar per fer “una feina d’enllaç de correspondència clandestina”, explica el lingüista Josep Moran i Ocerinjauregui (Barcelona, 1944) d’una font de primeríssima mà: l’amic Cebrià Baraut (Moran i Baraut van identificar, l’any 2000, un fragment del Liber iudiciorum conservat a la Seu d’Ur­gell com el text conegut més antic en català, datat cap al 1150 i anterior, per tant, a les Homilies d’Organyà, que fins aleshores rebien aquesta consideració).
El director de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Josep Massot, també fa referència a l’activitat clandestina de Maiol Baraut al llibre Escriptors i erudits contemporanis (2001). Massot admet haver rebut aquesta “informació oral” de boca d’Aramon (el filòleg Ramon Aramon, 1907-2000) i de Cebrià Baraut, que li van explicar que el monjo “feia de mitjancer per fer arribar les cartes a l’estranger”.
¿Però com s’ho feia? Moran detalla el mètode de Baraut, “lent però segur”. Grups clandestins o institucions com l’Institut d’Estudis Catalans portaven el seu correu al monestir de Montserrat. Un cop a la setmana, Maiol l’anava a buscar i el pujava fins a Andorra. Des d’aquí enviava les cartes a través dels correus francesos. Per portar les respostes feia el viatge a la inversa: recollia el correu a Andorra i el duia a Montserrat.

Els monjos a Andorra

Per aclarir com el monjo Baraut va acabar fent aquesta activitat clandestina, Moran exposa el context de l’arribada dels monjos benedictins de Montserrat a Andorra. A principis del segle XX, França va aprovar una llei laïcista molt dura, que va expulsar tots els ordes religiosos del país.
El monestir de Montserrat temia que pogués passar alguna cosa similar a Espanya i amb l’adveniment de la segona república van decidir buscar un lloc pròxim per establir-s’hi en cas de necessitat. Com que entre els monjos hi havia un andorrà, es va arribar a un acord amb el bisbe d’Urgell i el Consell General pel qual els monjos obririen una escola a Andorra. Era la millor fórmula que van trobar perquè poguessin venir els benedictins, ja que Andorra no volia ordes religiosos.
El 8 de desembre de 1933 es va inaugurar el Col·legi Nostra Senyora de Meritxell, que va complir una tasca d’escolarització molt important del país. Un dels mestres més apreciats era el pare Manel Rosés. A més, l’edifici de l’escola (on ara hi ha el Centre d’Art d’Escaldes-Engordany, a l’avinguda Carlemany) va ser el primer construït amb l’ús específic de centre formatiu i un dels primers exponents de l’arquitectura de granit.
Els monjos van construir l’immoble entre 1932 i 1933, amb un garatge a la planta baixa (primer anomenat Internacional i després Valira) i a dalt l’escola. Després de la guerra els monjos es van vendre la propietat i a l’escola s’hi va fer un cinema.
A més de l’escola, els monjos també van fer construir a l’avinguda Carlemany l’hostal Valira, un altre exemple d’arquitectura de granit, projectat pel benedictí Celestí Gusí, que els religiosos van arrendar.
L’abat de Montserrat Antoni Maria Marcet (1878-1946) va impulsar totes les construccions i la residència d’Engordany. La casa dels monjos benedictins va acollir el desembre de 1937 el sacerdot Josepmaria Escrivá de Balaguer, que havia fugit de l’Espanya republicana i que després va ser fundador de l’orde Opus Dei. També va ser l’espai on els monjos es van trobar per preparar la seva Bíblia, editada per Casal i Vall.
Els monjos van fer una escola, una residència, un teatre i, fins i tot, van fundar el club de futbol, revela Moran. “Ells van portar la modernitat, fins que va esclatar la guerra.” Encara que després es venguessin les propietats, els monjos benedictins van continuar molt vinculats a Andorra, com el cas dels dos germans Baraut. Maiol feia la correspondència i Cebrià, entre 1963 i 2000, va passar llargues temporades al Principat i va fer moltes investigacions històriques.

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte