Un nom per al nou roc de les Bruixes

Jordi Casamajor proposa dir-li Baser del bosc de Rep al conjunt rupestre descobert el mes passat pels banders a sobre de Meritxell.

Baser del bosc de Rep: aquest és el nom que Jordi Casamajor, el nostre més conspicu caçador de petròglifs, proposa per al jaciment rupestre descobert a l’abril pel bander Ferran Teixidó sobre Meritxell. Val que no té les connotacions esotèriques del veí Roc de les Bruixes i que li falten potser unes engrunes de poesia, però més exacta, impossible: es troba a l’anomenat bosc del Rep, sobre un baser, és a dir, un cingle que no per casualitat treu el cap per damunt de santuari.

Casamajor s’hi va enfilar la setmana passada. Per algú com ell, que ha documentat i en no poques ocasions descobert centenars, per no dir milers de gravats en aquesta banda de Pirineu, ja era prou pena no haver sigut el primer a topar-se’l. Però una vegada a dalt, admet, la visió del roc i la seva col·lecció de gravats “única”, diu, va exercir de bàlsam. Ell ho té clar: es tracta del segon conjunt rupestre del país, immediatament darrere del Roc de les Bruixes. No tant per la quantitat de gravats, sinó per la riquesa i per la varietat simbòlica: “A Can Diumenge potser n’hi ha més, però tots són fusiformes, simples línies. Aquí tenim de tot, i sobretot, aquesta mena de graelles i una relativa abundància d’estels de cinc puntes, el símbol sagrat per excel·lència de la gent que es va prendre la molèstia de deixar aquests gravats. L’equivalent a la seva creu”. Per fer-nos-en una idea: al Roc de les Bruixes hi ha un parell d’estels, sí, però cap retícula. En canvi, hi abunden les cassoletes, que al Baser de Rep només hi apareixen de forma molt esquemàtica, com si les haguessin deixat tot just començades.

El que el converteix en un jaciment particularment interessant és precisament la diversitat de símbols que s’hi concentren: d’estels de cinc puntes n’hi ha també a Vila, Montalari i Bixessarri. Però és que en aquests jaciments només hi ha estels. Al Baser del Rep hi ha una mica de tot. I no és casualitat, com també que es trobi en una cota similar al Roc de les Bruixes i dominant la vall: es tracta, sosté amb vehemència, d’un  espai sagrat on els protoandosins venien a expressar una religiositat d’estirp pagana i que per aquest mateix motiu va ser cristianitzat, erigint-hi un santuari marià: “Sens dubte hi ha d’haver o hi ha hagut en aquest bosc altres conjunts rupestres. Una altra cosa és que hagin subsistit o que siguem capaços de localitzar-los”. Aquesta és per ell la funcionalitat dels gravats, més enllà de possibles usos pesudoterapèutics o taumatúrgics de la pols que suposadament s’extreia per fricció del roc com a ingredient d’ungüents més o menys màgics, com proposen Campmajó i Remolins. També descarta que fossin fruit del simple avorriment: aquells pastors de l’edat del ferro no sabien el que era l’art per l’art, ni es dedicaven a gastar els ganivets perquè sí, diu: “Fregar la pedra és un gest repetitiu que probablement per ells tenia un sentit ritual: clarament  és una litolatria”.

Respecte del Roc de les Bruixes, considera que parlen “el mateix llenguatge, però un dialecte diferent”. Traduït: que són contemporanis, però no coetanis. Probablement, el Roc de les Bruixes, amb les seves cassoletes és anterior. El Baser del Rep el situa al primer miler abans de Crist, una mica després que la datació que proposa Gerard Remolins (cap al 1500 abans de la nostra era), i una mica abans que dona Pierre Campmajó (cap al segle III abans de Crist, coincidint amb la Segona Guerra Púnica). I en destaca l’estel tallat per un gravat fusiforme, indici que va ser gravat després, i no abans com per la rusticitat de la forma sembla indicar el sentit comú. Probablement, diu, també amb una intenció ritual.

I acabarem amb la  polèmica sobre la intervenció al conjunt rupestre sobre la qual cridava l’atenció el mateix Remolins: Casamajor és partidari de retirar el substrat d’herba i terra que s’hi ha acumulat al damunt perquè és poc probable que sigui coetani dels gravats, “tot i que jo no soc arqueòleg i el que m’interessa és essencialment la simbologia i les connotacions sagrades del lloc”. I segons diu, dijous passat no hi havia ni rastre de les petges blanques que Remolins atribuïa a una eina metàl·lica que possiblement, deia, s’havia utilitzat per netejar la superfície.