Un patracol per a mossèn Cinto

Àlvar Valls, finalista del premi Sant Joan amb ‘Entre l’infern i la glòria’, biografia novel·lada del poeta que 'pesa' 850 pàgines .

Era una absoluta anormalitat, diu Àlvar Valls (1947), que una de la figures màximes de la literatura catalana de tots els temps no disposés més que d’un grapat d’hagiografies amb tufet de sagristia –La vida tràgica de mossèn Jacint Verdaguer, de Sebastià Juan Arbó, i Verdaguer entre la lira i el calze, de Josep Miracle– i d’un parell de novel·les més aviat parcials –El mossèn, d’Isabel-Clara Simó, i El poeta del poble, d’Andreu Carranza. Inconcebible per a un personatge tan singular i que, en l’opinió de Valls, figura immediatament després de Llull i Ausiàs March al panteó de la poesia catalana.

Entre això, i que el mateix Valls porta dos decennis, dos, embarcat en l’aventura més aviat marciana d’establir la cronologia exhaustiva de la vida de Verdaguer –tan exhaustiva, que en algunes etapes la segueix dia a dia!– no és estrany que se li encengués ara fa tres anys la llumeta i posés fil a l’agulla al que ha resultat Entre l’infern i la glòria: un patracol de 850 pàgines amb què va estar a punt, a punt de donar la campanada i endur-se l’última edició del premi Sant Joan, el tercer millor dotat de les lletres catalanes –35.000 euros!– i que es va decidir dilluns passat a Sabadell. A la votació definitiva s’hi van plantar ell i Gemma Lienas, amb El fil invisible, i finalment va ser l’escriptora barcelonina qui es va sortir amb la seva. Valls es va quedar a un pam de la glòria amb la seva primera incursió en la novel·la per a adults –recordem que ha tasta la narrativa infantil– però amb una torna que convida a l’optimisme: una editorial catalana s’ha interessat pel patracol, i és per tant possible que la criatura vegi pròximament la llum.

I no d’altra cosa que de patracol es poden qualificar les 850 pàgines del que ell mateix defineix com una novel·la “total” que s’estructura al voltant de divuit capítols, un per a cadascun dels divuit últims dies de la vida de mossèn Cinto –som per tant al maig del 1902–, entremig dels quals intercala 69 episodis que reconstrueixen la fascinant trajectòria vital de Verdaguer. Entre aquests episodis no hi falta, és clar, la jornada andorrana del 25 d’agost del 1883, quan va entrar per Setúria enmig de la tempesta, amb el paraigua, el bicorn i la maleta, i es va hostatjar successivament a la casa Rossell d’Ordino –convidat per Josep de Riba–, i a la casa Guillemó de la capital, aquí per compte del síndic Duran.

Perquè això sí, Verdaguer va estar sempre molt ben connectat, ja des dels inicis, quan entra al servei d’Antonio López y López, primer marquès de Comillas, i es converteix –diu Valls– en un capellà “palatí”. El marquès de Comillas, sí: la primera fortuna a l’Espanya de l’època, home de negocis amb interessos globals... i també negrer, pecat nefand pel qual l’alcaldessa Colau li va retirar el març l’estàtua que el recordava a Barcelona: “Quan entra al seu servei i li expliquen aquesta part del negoci del marquès, hi passa de puntetes. Ell s’hi troba bé, a palau, amb unes rendes que li permeten viatjar, la seva gran passió; no només això: don Antonio li va finançar L’Atlàntida, a qui està dedicat el poema. Què n’hauria opinat, Verdaguer, del gest de Colau? No crec que li hagués agradat gaire”.

"Verdaguer seria avui independentista"

La novel·la parteix en un percentatge “elevadíssim” de fets documentats, diu Valls, que s’ha limitat a omplir els buits, especialment els abundants diàlegs que la trufen: “Coneixent-ne l’obra i la vida, el que faig són inferències en la meva opinió creïbles; per això mateix, tots els personatges que hi surten citats amb nom i cognom –i n’hi ha centenars– són reals”. L’infern del títol, diu, es refereix al tarannà torturat i a la naturalesa malaltissa que el va perseguir tota la vida, mentre que la glòria és doble: d’una banda, la literària, que va arribar a tastar en vida, i de l’altra, la celestial, a la qual aspirava com a mossèn: “I un mossèn que, a diferència de tants col·legues seus, es creia el que predicava”. D’aquí la seva pintoresca dèria per l’ocultisme: “Creia que els anarquistes que a l’època començaven a atemptar estaven literalment posseïts pel dimoni i que la forma de redimir-los era a través dels exorcismes!”

Aquest és només un dels episodis que esquitxen una biografia en què la realitat, diu, supera habitualment a la ficció: “Com deia Espriu, Verdaguer és una figura que crema així que es toca, i es fa impossible no apassionar-s’hi”. A més de novel·la “total”, de biografia “no hagiogràfica” que no pretén elevar mossèn Cinto a cap altar ni ocultar els grisos de la seva personalitat, Entre l’infern i la glòria vol ser també el “retaule” d’una època que ajudi a entendre el personatge. Per això no hi falten fites de la Barcelona i la Catalunya finisecular, des de l’erecció de l’Eixample fins a la segona carlinada, el Memorial de Greuges, l’Exposició Universal del 1888 i, ja s’ha dit, la irrupció del primer anarquisme, amb l’atemptat de la processó de Corpus.

Valls, en fi, defineix psicològicament el seu Verdaguer com un “il·luminat”, i ideològicament com un regionalista, que a l’època “no reclamaven ni tan sols l’estatut, sinó sobretot un tracte preferent en matèria aranzelària, i la recuperació de la llengua; per a ells, la pàtria era Espanya, i la nació, Catalunya, i lligaven la nació amb la monarquia!” Què hauria pensat del panorama actual a Catalunya? “En aquella època, no era ni remotament independentista. Avui crec que sí que ho seria. I no escombro cap a casa.”