Un puzzle d’11.000 ossos

Va començar com un projecte altruista, una mena d’activitat estiuenca per ensenyar a tothom de què va això de l’arqueologia, però l’excavació del Dòlmen de la Llosa de Bescaran ha acabat sent un projecte científic amb cara i ulls. I amb ossos, molts ossos, o més aviat, fragments: fins a 11.000 es van desenterrar, topografiar i estudiar. Les antropòlogues Núria Armentano i Júlia Benet ja tenen a punt un informe sobre les restes trobades al sepulcre megalític, on han aconseguit reconstruir l’esquelet de vint-i-dos individus.

“Havia de ser només un estiu, volíem reinvertir, retornar al territori, un projecte social com altres que hem dut a terme”, explica Gerard Remolins, director de ReGiraRocs, de qui va partir la idea. De passatemps estiuenc com qui diu va passar a ser objecte de tres campanyes d’excavació, del 2015 al 2017. I seguim.

“Algú ens va proposar reconstruir el dolmen i, és clar, reconstruir-lo, no, que és falsejar la història, però sí que es podia desbrossar, netejar, excavar una mica”, recorda Remolins. Però l’estructura amagava secrets. Per començar, un petit corredor d’accés gens habitual als dòlmens coneguts al Pirineu. “Això ja va ser tota una novetat, com la càmera annexa a la part posterior”, tota una sèrie de detalls que formaran part d’un article científic.

Estructura insòlita
De moment per allà, durant l’excavació, ja va passar un dels màxims experts en megalitisme, Josep Tarrús, per examinar una estructura que, a priori, sembla insòlita, inèdita en l’àmbit pirinenc. Potser, apunta l’arqueòleg andorrà, perquè encara hi ha poc dolmen excavat amb procediments i criteris actuals. “A principis del segle XX anava allà el mossèn, agafava els quatre ossos i prou”.

La primera notícia del dolmen és de Rosalia Pantebre, al llibre Bescaran, a principis dels noranta. “Nosaltres ja en començar ens vam adonar que l’estructura és molt més gran del que ens esperàvem, i així ens hi vam estar tres anys”. Tres campanyes, per cert, fetes de franc per part de l’empresa i amb ajut de voluntaris. “El primer any érem dos o tres, la gent del poble ens mirava des de darrere dels matolls, estranyats”, ironitza Remolins. De seguida s’hi van sumar. “Ho havien viscut tota la vida com quatre rocs i de cop i volta va començar a tenir ressò”: molts mitjans s’hi van interessar, tant els andorrans com de catalans. També moltes visites. El nombre de braços va créixer i la gent del poble s’hi va bolcar. “Sense això no ho hauríem pogut fer, o hagués costat molts diners: un dia ho vam pressupostar i potser pujava a més de trenta mil euros”. Sort de l’Idapa (Institut per al desenvolupament del Pirineu) que va “comprar el projecte i, així, poden sufragar anàlisis.

Els arqueòlegs -professionals i neòfits- van recuperar l’estructura i tot el conjunt de dades científiques que ara s’estan analitzant. Els primers resultats, aquest estudi antropològic de Benet i Armentano, se centren en els onze mil fragments d’os (fragment amunt, fragment avall) recuperats , “Ens costarà una vida, vaig pensar”. I cadascun d’ells perfectament localitzat: “És important per estudiar posteriorment què ha passat amb el dolmen, si s’han desplaçat o remogut”. La major part són fragments petits i millors conservats: més falanges que pelvis o fèmurs. “Què ens està dient? Que en el passat va ser espoliat. De fet pels volts del 1714 estava obert: hi vam trobar una moneda, ceràmica, cosa que ens diu que el van obrir i desmuntar-lo, potser per fer uns bancals”. Una altra opció és que la pràctica funerària megalítica implicava que el cos es col·locava al dolmen directament, apartant els ossos dipositats prèviament. Enterraments col·lectius habituals des del neolític final fins al bronze mitjà.

Una sorpresa
Tot i això, les antropòlogues han reconstruït vint-i-dos individus (i potser arribaran a determinar quantes persones hi havia enterrades).  Aquesta vintena ja depara una sorpresa. “Sempre havíem pensat que als monuments megalítics s’hi enterrava una elit, diguem-ne, la gent destacada de la comunitat”. En tot cas, sempre adults. En aquest cas hi ha tretze adults; cinc joves de set a disset anys; dos infants de dos a sis anys i dos nadons. “Hi ha moltes teories sobre el megalitisme: són les primeres estructures que afecten el paisatge; nosaltres ho interpretem com un interès de la comunitat de manifestar nosaltres estem aquí, les terres són  nostres, aquí estan enterrats els nostres”.
    
També s’han trobat taques de bronze sobre alguns ossos, marques d’anells, d’objectes que probablement han estat espoliats. I algun os cremat: no perquè practiquessin la incineració (això arribaria després) sinó perquè és possible que de temps en temps hi calessin foc per desinfectar. “Què ens diu això? Que en aquest bronze final, quan en altres indrets ja havia adoptat la pràctica de la incineració, aquí a Bescaran, no”.