Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, la Fada Ignorant, la Fada, Fada, música en viu, Toni Fernández, Veus, Invernon, Gálvez, El Sobrino del Diablo
Andorra, la Fada Ignorant, la Fada, Fada, música en viu, Toni Fernández, Veus, Invernon, Gálvez, El Sobrino del Diablo

Un rèquiem per la Fada


Escrit per: 
A. Luengo / La Fada Ignorant obrirà excepcionalment el 19 de gener per celebrar el 10è aniversari (Foto: Màximus).

La clausura del local deixa el circuit sense l’únic espai que programava directe de forma regular.

Ho havia advertit Toni Fernández fa un any: si les coses no milloraven –és a dir, si no repuntava el nombre de clients, que és del que finalment viuen els locals de música en viu– hauria de tancar la paradeta de la Fada. Ho va evitar aleshores la inèrcia positiva del primer concurs de cançó d’autor, que va concloure amb èxit considerable. Però dotze mesos després la cosa ha tornat on acostumava els últims temps: entrades que amb prou feines congreguen una vintena d’espectadors i que han convertit la Fada en un projecte empresarialment inviable. Així que divendres al vespre, coincidint amb l’homenatge a Andrés Lewin, Toni Fernández va dir que prou, que fins aquí hem arribat. El 19 de gener tornarà a obrir excepcionalment les portes per celebrar el 10è aniversari de la sala i després... Després, l’interrogant amb què ho va deixar dit al compte de Facebook.

Un interrogant que ha deixat els habituals –i els que no ho eren tant– en un lloc imprecís entre la consternació i l’orfandat i també, convé dir-ho, amb una certa sensació de culpa. El resumeix Oriol Viella, que hi ha desfilat tant amb Madretomasa com amb Hysteriofunk i en les jam-sessions de l’Escola de Música Moderna: “Que la Fada tanqui és una conseqüència lògica del projecte personalíssim que el Toni tenia al cap –programar música en viu de forma regular– i també del país que tenim: ara tothom se’n farà creus, però el cert és que no anem a escoltar música en directe. I jo, el primer. És així de senzill”.

En un sentit similar s’expressa Landry Riba, per a qui el fet diferencial del local era l’especial tarannà de qui n’ha sigut l’ànima des del primer dia: “El Toni et feia sentir part de la Fada i sempre ens ha fet costat: si havíem de desmuntar-li la parada, com vam fer amb el Jordi Claret –les cadires, a l’escenari; nosaltres, a baix– no hi posava cap pega. Però és que a més, i sobretot, a la Fada el públic hi anava a escoltar música, no a veure un partit de futbol amb una banda de fons. Simplement, no hi ha cap altre local similar al país. Ara penso que potser no ho hem sabut aprofitar prou, i que com a espectador hi podia haver anat més sovint”.

Una raresa marciana

Que la Fada era una raresa marciana en el nostre escarransit panorama musical ho sap qualsevol que hi hagi tret el nas alguna nit. Però és que resulta que ho era també Runer avall. Ho sosté el barceloní Juan Goméz, el Sobrino del Diablo, que és probablement el músic que més s’hi ha prodigat: hi ha actuat en una vintena llarga d’ocasions –l’última, el 30 de novembre–, tot i que, adverteix, li quedava una mica apartat del circuit habitual: “Però era un local on sempre valia la pena tocar perquè el públic era especial. A més, el Toni sempre ha treballat d’una manera molt particular: al marge de mànagers i discogràfiques, fiant-ho quasi tot al boca-orella. De fet, hi vaig acabar tocant perquè me n’havia parlat Albert Sans, i jo mateix vaig recomanar el local a Ual·la!. Una forma de treballar en xarxa molt interessant per a algú amb esperit àcrata i vocació alternativa com jo”.

El cas és que Fernández va saber convertir la Fada en un local essencialment eclèctic, que en paral·lel a la música en viu va obrir la sala a artistes d’altres disciplines, des de la fotografia –la fotògrafa Núria Moreno hi ha exposat amb regularitat– fins a les arts escèniques –els monòlegs de Quelcom, el microcircuit de màgia que el mag Marc Ferrer va estrenar al febrer– i la literatura. Durant molts anys va ser l’únic i heroic reducte líric en aquest racó de món nostre: va ser gràcies a Veus, els recitals de poesia que Richard Invernon i quatre il·luminats més van arrencar el 2008 i que van resistir fins fa un parell de temporades. Per Veus han desfilat poetes com Nacho Mayo, Martín Blanco i el mateix Invernon, que coincideix amb els ignorants de més amunt que “més que el fet de programar música en viu, que això ja ho feien altres, la diferència és que a la Fada s’hi anava a escoltar els artistes, no a sentir-los”.

L’escriptor David Gálvez encarna, en fi, l’espècie dels devots ocasionals: adverteix que no es pot considerar estrictament un habitual de la casa, però l’últim curs hi va desfilar amb tres llibres propis: Arnes, Forma i Fragments de paisatge: “Era un lloc proper i agradable, i les dimensions reduïdes i –fàcilment omplies, i això sempre és agraït– i el fet de poder-t’hi prendre una cervesa generava un clima molt càlid, als antípodes de la fredor d’una sala d’actes. És una llàstima, i una pèrdua per a la cultura en sentit ampli”. Doncs si no hi ha miracle, tot això s’ha acabat.

Andorra
la Fada Ignorant
la Fada
Fada
música en viu
Toni Fernández
Veus
Invernon
Gálvez
El Sobrino del Diablo

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte