Un rèquiem per la Temporada

La capital prepara a la tardor una “minitemporada” amb dos concerts per omplir el buit que deixa l’històric cartell.

La Temporada de Música i Dansa d’Andorra la Vella ha mort. Prematurament, si és que no ho són totes les morts, de prematures. El cert és que només va arribar a bufar 28 espelmes i que no n’hi haurà una 29a. És clar que va tenir dos enterradors d’excepció: Serrat i Lang Lang. Es veia venir des que la setmana passada es va confirmar el part de ClàssicAND amb la participació entusiasta del Comú de la capital. No tenia cap sentit mantenir un cartell que, amb tots els matisos que es vulguin, conceptualment beu de la mateixa font. Així que adeu a la Temporada.

Una altra cosa és que la capital s’hagi de quedar durant la major part de l’any òrfena d’espectacles de música clàssica i de dansa. D’aquí que el cònsol menor, Miquel Canturri, hagi encarregat al director artístic de l’antiga Temporada, Josep Maria Escribano, que elabori una proposta per omplir el buit que deixa a la tardor. Seran dos concerts “com a màxim”, diu Canturri, “perquè seria incongruent aixecar una programació més àmplia si ja tenim ClàsicAND, que neix a més amb vocació de país. Però tampoc volíem deixar orfe el públic de la parròquia, que després de 28 edicions s’havia acostumat a tenir una oferta clàssica a la tardor i a l’hivern”.

El resultat serà una “minitemporada”, aquestes dues vetllades que es concentraran als mesos d’octubre i novembre. Dir-li temporada seria sense cap mena de dubte exagerat, admet el cònsol, i caldrà per tant buscar-li una nova denominació. Una llàstima, perquè després de tres decennis i d’haver acollit patums com Juan Diego Flórez, Cecilia Bartoli i Lang Lang,  la Temporada havia consolidat una marca que ara caldrà tornar a construir.  Pel que fa al contingut, Canturri creu que per diferenciar-se de ClàssicAND, més decantada cap a un concepte més eclèctic, contemporani i multidisciplinari, especialment en les propostes destinades al gran públic, caldrà retornar als orígens de la Temporada, el vessant més purista de la música clàssica, amb alguna incursió al ballet i sense descartar pastilles pop com els últims temps van ser Perales i Serrat.

No es tracta, assegura Canturri, de salvar els mobles ara que s’acaba el mandat, sinó de deixar embastat de cara al futur  l’embrió del nou cartell de tardor. Veurem, en fi, com es concreten aquestes bones intencions. El que està clar és que anirà a càrrec de les arques comunals, perquè MoraBanc ha derivat a ClàssicAND la partida amb què fins a l’any passat patrocinava la Temporada.

En qualsevol cas, conclou aquí una història que va arrencar el 1989, amb un recital del tenor canari Alfredo Kraus. Ell mateix es va encarregar de reconvertir-lo l’any següent en Festival, i el 1993, ja amb Escribano com a director artístic, neix la Temporada.