Un SOS per al Charly

El veterà cantant, promotor i col·leccionista, penúltim premi Àgora, busca soci o mecenes que l’ajudi a gestionar La Paperassa “els anys que em queden”. Cedeix els seus fons a canvi d’un local on exposar-los i d’un ajut econòmic.

L’alarma va saltar entre amics i coneguts la setmana passada, a través –qui ho havia de dir– d’un post al compte de Facebook: “Cediria milers de llibres, postals, documents antics, filatèlia, pins, banderins, medalles, bitllets, monedes, pòsters, miscel·lània, diaris, revistes, CDs, 45 revolucions... per crear un museu popular turístic, un autèntic espai cultural, bohemi, social i creador de valors”.

Què li passava, al Charly Forés, l’últim dels nostres llibreters de vell després del traspàs, aix, de Jordi Rossell i de Jaume Caballé? I per saber-ho de primeríssima mà, que és com s’ha de tractar amb un dels grans conversadors que ens queden, ens vam plantar ahir a La Paperassa, aquesta autèntica cova d’Alí Babà, cau del tresor, mina del bibliòfil i naturalment del col·leccionista, el més semblant a la mítica llibreria Canuda que tenim per aquí dalt.
“Què vols que em passi? Tinc 87 anys, puc viure un dia, una setmana o, qui sap, cinc anys. Més enllà d’això... Del que es tracta no és de viure més, sinó de viure amb certa qualitat. I el que busco és algú que estigui disposat a assumir la gestió de les meves col·leccions, que aporti un local i, és clar, uns diners amb què anar tirant el que em quedi, amb el benentès que després tot això seria seu”, diu el Charly amb enteresa i un punt de resignació. Un ha de fer-se càrrec de què  parla, quan el Charly parla de “tot això”. A La Paperassa, la botiga que cada dia obre al carrer Isabel Sandy de la capital, no hi cap ni una agulla. I assegura que entre el material que conserva al magatzem i el que té al seu pis, el que exposa al local representa amb prou feines el 10% dels seus fons. 

Ell té naturalment les seves idees: veu un espai prou ampli com perquè pogués acollir el gros de les col·leccions i per on poguessin desfilar turistes i diletants. Potser amb una botiga-cafeteria al final de recorregut per sostenir econòmicament l’invent: “Al local actual només hi permeto entrar els clients d’un en un, no per res, és que si no és impossible moure’s per la botiga, de tan atapeïda que està i de tan estrets com són els passadissos. A més, el meu client no s’endú només un objecte, s’endú tot el que hi ha al darrere, i que m’agrada explicar-li amb detall, perquè el millor d’una venda és la conversa amb el client”.

La paperassa, una mina
Caldria, per començar, inventariar els milers i milers de documents que atresora, perquè “hi ha caixes que fa 30 anys que no he obert”, adverteix. El llibre vell és la seva especialitat, i si és de temàtica andorrana, millor. El paper en general, vaja. També revistes, pamflets i fulletons. Però no només li interessa el paper: Forés també tragina amb mil altres andròmines: monedes, segells, vitoles, targetes, fòssils, amulets, discos, cartells, clauers, pins, sobres i sobretot, sobretot, postals. Anys enrere havia tingut una autèntica placa de tinent de policia de la ciutat de Nova York i un passaport soviètic amb la falç, el martell i el reglamentari CCCP. Nou de trinca, per cert. De postals, diu que en té prop de 20.000; majoritàriament, de temàtica andorrana: Guillem de Plandolit, Toldrà Viazo, Obrador i Boixader i J. Gi, per citar els editors més buscats, però també els més prolífics, des de Claverol i APA fins a Labouche, La Maravilla i Campaña, Rossell, Agra, Cuyàs, Basuyau i Zerkovitz... No en tinguin cap dubte: si la postal existeix, ell la té.

Entre les relíquies bibliòfiles hi trobaran una mica de tot, des de clàssics de la deportació espanyola (Pons Prades, Mariano Constante) fins a una primera edició de Set lletanies de mort (Laie) el Llibre d’or del futbol català del 1928, un paperback del Coyote del 1961 (Vieja California), Historia secreta del cinturón de castidad, els 50 primers números de Tim, el pequeño vagabundo, més que un tebeo, un incunable (1950), i La cuynera catalana (o sia, reglas útils, facils, seguras y economicas per cuynar escullidas dels Autors que millor han escrit sobre aquesta matèria), l’exemplar més antic de La Paperassa (Barcelona, Impremta de la Viuda Borràs 1850). 

En un raconet, en fi, un vinil publicat per la casa Columbia el 1964 (Mi chica, Volvrás, Un domingo en Nueva York) de la primera reencarnació del Charly, que va ser la de cantant: primer, La Voz Sin Nombre, com el va batejar Joaquín Soler Serrano a Radio Barcelona; després a París, on va arribar a tocar al mític Chez Gaby, i a partir del 1962, a Andorra, on va aterrar per inaugurar la discoteca de l’hotel Pyrénées i on es va reconvertir en promotor de Els Bohemis, club llegendari i bouquiniste.

Tot això ha quedat enrere, tot i que encara es considera “el millor cantant de boleros d’Andorra”. La seva última dèria és la d’escriptor. Acaba de debutar amb Cristòfor Colom Trastámara, on posa el seu granet d’arena a la hipòtesi que defensa l’origen català (mallorquí, de fet) del descobridor d’Amèrica, i prepara un segon llibre, José, el nazareno, on postula que Jesucrist es deia en realitat Josep i, sobretot, que no va morir a la creu als 33 anys, sinó de vell al Caixmir. 

Però aquesta és una altra història.  El que Forés demana avui és ajuda per conservar La Paperassa. I només cal fer-hi una ullada per constatar que seria una autèntica llàstima que tots aquests records i papers es perdessin en el temps com llàgrimes en la pluja.