Una carta que arriba, 76 anys després

Claude Benet reconstrueix el periple de la família Otín, refugiada a l'hotel Valira, a partir d'una missiva enviada el juliol del 1943.

Els Otín, se’n recorden!? Sí, home. En vam parlar mesos enrere. Claude Benet havia exhumat del patracol de documents que va reunir per redactar Guies, fugitius i espies la carta que Juanita, refugiada catalana que havia anat a espetegar a la ciutat suïssa de Berna, li havia escrit el 22 de juliol del 1943 al seu pare, José Otín. La gràcia de tot plegat és que els Otín residien en aquell moment a l’hotel Valira d’Escaldes. En el marasme de la II Guerra Mundial, Andorra s’havia convertit en un oasi de relativa neutralitat on les famílies separades per les guerres podien somiar a reunir-se ni que fos breument. I pensin només en el fotògraf Francesc Boix, el mestre Pau Casals o l’escriptora Aurora Bertrana.

La de Juanita era una carta tristíssima i s'hi sincerava pel dolor que li havia causat la mort de la seva filla –“Papa, no sabes tú como he cambiado, desde que Dios me quitó a mi nena no soy la misma! Oh, no hablo del físico, sino moralmente, no puedo olvidarla, cada día se me representa, la veo pero casi siempre cuando se moría, porque yo la llevé al hospital y estos momentos no los olvidaré nunca”. També li explicava les gestions perquè la mare, malalta, pogués reunir-se amb ella a Berna: “Espero que le den el permiso (...). Te prometo que pasará 9 meses muy feliz, sobre todo quiero que recupere su peso de antes, cuando volverá la encontrarás joven y guapa, te lo prometo”–i acabava amb un pietós desig final: “Querido padre, no quiero ponerte triste con mis penas, procuraremos pasar el tiempo lo mejor posible con la esperanza de volvernos a reunir, pero esta vez será para no separarnos más.”

Ens havíem quedat amb aquest neguit al pap: havia pogut viatjar a Suïssa, la mare Otín? S’havia reunit finalment la família “para no separarnos más”? Quin esdeveniment fatal havia provocat la mort de la filla de Juanita? Tot això és el que Benet es va proposar escatir a partir de la carta que tenia a les mans. I contra tot pronòstic, se n’ha sortit: a la petita localitat suïssa de Muri, al cantó d’Asrgòvia, hi va localitzar Ricardo Schmid, el fill petit de la nostra Juanita, nascut el 1946, i a qui el nostre historiador va fer arribar la dramàtica carta escrita per la seva mare tres anys abans. És difícil no imaginar-se l’emoció amb què Ricardo la devia llegir. Resulta, en fi, que els Otín tenien un taller mecànic a Barcelona, prop del mercat de la Boqueria.

La Guerra Civil va ser l’inici de la desbandada familiar: Juanita es va casar amb Fritz Schmid, un operari suís que treballava al taller familiar, i el 1937 se les van empescar per fugir d’Espanya i refugiar-se a Liebefeld, al costat de Berna. Els pares, José i Lucent, originària de la localitat occitana de Luchon, van passar el 1941 a Andorra: es van instal·lar al Valira, ell treballava com a mecànic i ella, malalta, es va traslladar a Luchon. El maig del 1943, diu Ricardo, la filla de Juanita –tenia tres anyets, duia el nom de la mare i li deien La Nena– va ser atropellada per un carro: va morir a conseqüència de les ferides, i l’accident encara era recent quan al juliol d’aquell mateix any li escrivia la carta a José. No tot van ser males notícies, però: Lucent va aconseguir finalment els papers i va poder traslladar-se a Suïssa. S’hi va quedar “quasi un any”, diu Ricardo, fins que es va recuperar del tot. A finals del 1944 tornava a Barcelona i s’hi reunia amb José. No només ella, sinó també els seus altres fills, quatre nois –Pepe, Julio, Jaime i Juanito– que van haver de participar a la Guerra Civil espanyola i que hi van sobreviure. Gruant, això sí, perquè es veu que Juanito va estar fins al 1947 en una presó franquista.

Ricardo va ser, en fi, el quart i últim fill de Juanita i Fritz. El mateix 1943 naixia Lolita-Dolores, una filla amb què el matrimoni va mitigar –cal suposar i si això és possible– el dolor per la pèrdua de la petita Juanita. Ho havia vaticinat ella mateixa – “Fred evita también hablar de ella, para no hacernos daño, y además él procura que yo esté bien, que no me falte nada, porque desea otra nena”– a la carta que 76 anys després ha rebut Ricardo.

Si pogués parlar, quantes històries com aquesta explicaria el Valira? És emocionant pensar-hi, quan passeges per davant de l’hotel. Provin-ho.