Una de passadors per a despistats

La novel·lista Anna Ballbona, premi Anagrama i que al novembre, coincidint amb el rodatge de ‘El fred que crema’, va desfilar per la residència Faber, publica a ‘L’Avenç’ un reportatge sobre Andorra i la II Guerra Mundial.

Va ser una prometedora notícia que Anna Ballbona, la guanyadora del premi Anagrama 2020 amb No soc aquí, fos la inquilina del novembre a la residència Faber. Venia amb l’encàrrec d’endinsar-se, diguem-ho així, en l’epopeia dels passadors aprofitant el rodatge de El fred que crema. I amb l’objectiu d’elaborar-ne un reportatge “personal” que finalment s’ha publicat al número de febrer de la revista L’Avenç. Es titula Passadors de l’esperança a Andorra, una dotzena de pàgines generosament il·lustrades que, diguem-ho d’entrada, no aporten absolutament res de nou a qualsevol lector que s’hagi acostat ni que sigui tangencialment a la història dels passadors i que en el millor dels casos es limita a repassar molt succintament el que abans, millor i amb més detall ens han explicat Claude Benet, Josep Calvet, Jorge Cebrián i Roser Porta.

D’acord que es tracta d’un reportatge divulgatiu dirigit a un públic que probablement tingui com a tota referència d’aquest afer la infausta telesèrie inspirada en Entre el torb i la Gestapo i, és clar, El andorrano, que segons Ballbona és lectura quasi obligada entre els andosins d’avui. Com a mínim, dels que ella diu que es topa, començant pel conductor d’autobús –d’accent portuguès, diu amb tonet antropològic– amb qui arrenca el pintoresc relat. El nucli del reportatge és una entrevista amb Joan Areny –fill del Conejos, integrant de la xarxa que Antoni Forné dirigia des del Palanques– i per la desena de pàgines hi desfilen naturalment l’episodi de la Gestapo i també Nico, l’espia doble que va delatar la xarxa. Ballbona té temps per introduir-hi de passada i amb cert oportunisme unes pinzellades de la llegenda negra. A compte, és clar, del conductor portuguès (i lector entusiasta de El andorrano): “És que a mi m’interessa molt la història. A vegades vaig per la muntanya i per uns llocs estranys i penso si trobaré algun crani. Els van deixar tirats morts per aquí.”

No és que li doni gaire credibilitat, no, però l’autora no es pot estar de consignar reflexió tan suculenta. Si s’hagués documentat només una mica millor, ens hauria endossat per enèsima vegada les faules de Reporter o, qui sap, la història novel·lada que Plàcid García Planas i Rosa Sala van perpetrar a El marqués y la esvástica. És clar que, a banda que és fàcil topar-te per aquí amb ciutadans d’origen portuguès, l’altra fina observació de l’autora és igual de formidable: “El segon dia de ser a Andorra descobreixo una expressió que gasten aquí per descriure’s a ells mateixos (...) De fer-se el desentès, de fer l’orni, en diuen fer l’andorrà”.

No ho sabien, oi? Sensacional. Una residència Faber per dir-nos això.