Diari digital d'Andorra Bondia
Cua del Junkers que la nit del 24 de març del 1944 va caure embolicada en flames a la muntanya d’Enviny, al Pallars Sobirà.
Cua del Junkers que la nit del 24 de març del 1944 va caure embolicada en flames a la muntanya d’Enviny, al Pallars Sobirà.

Una hipòtesi per a l’avió nazi d’Enviny


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Salvador Solé / 'Avions alemanys caiguts al Pallars durant la II Guerra Mundial'

Jaume Albert Ollé converteix en carn de novel·la la misteriosa peripècia del Junkers caigut el 1944 al Pallars.

Semblava mentida que ningú no hi hagués posat cullerada literària. Ens referim, i segur que ja ho han endevinat, al singular i misteriós episodi del Junkers Ju-88 que la nit del 24 de març del 1944 va caure embolicat de flames a la muntanya d’Enviny, al Pallars Sobirà, ben a prop d’un racó de món conegut com la Font del Cabrità. I a 2.100 metres d’alçada! Al lloc de la patacada s’hi van localitzar les restes carbonitzades d’un únic i infortunat tripulant, cal suposar que un aviador de la Luftwaffe sorprenentment indocumentat, que va ser enterrat tres dies després a Enviny –al llibre d’òbits de la parròquia el rector hi va escriure lacònicament: “Un cadàver hallado en un aparato Junker nº967 de nacionalidad alemana”– i que el 1982 va ser traslladat al cementiri militar alemany de Cuacos de Yuste, a la província espanyola de Cáceres, on descansa sota una làpida que llu el pelet depriment epitafi: “Ein unbekannter Deutscher Soldat”. Una cosa aixi com “Un soldat alemany desconegut”. 

L’episodi el va recollir fa uns anys l’historiador Josep Pla Blanch en un llibret fascinant, Avions alemanys caiguts al Pallars durant la II Guerra Mundial, i el cas és que quasi set decennis després continuen sense resoldre les incògnites d’aquell accident: la primera de totes, la identitat de l’aviador, de qui l’única senya personal que es va consignar va ser, diu Pla, que al clatell li quedaven “restes de flocs pèl-rojos”. Així de desfigurat, glups, havia quedat el cos del pobre home. Però tampoc s’ha arribat mai a saber d’on provenia, el Junkers, quina era la funesta missió que el va dur a estavellar-se en aquell remot pic del Pirineu, i què se’n va fer dels altres tres tripulants que completaven la dotació estàndard d’un Ju-88: s’havien llançat potser en paracaigudes, després que l’aparell resultés tocat per un caça enemic, i que el pilot s’oferís en un dramàtic i inútil acte d’heroisme a intentar salvar l’aparell?

Doncs si en tornem a parlar avui i aquí és perquè l’escriptor català Jaume Albert Ollé ha convertit el misteri del Junkers en el punt de partida de la seva primera novel·la, Els llops sempre tornen, que demà es presenta a la Puça amb un amfitrió immillorable: Claude Benet. El cert és que Ollé explota de forma audaç l’episodi i especula que el bombarder, tunejat amb pintura de camuflatge per a missions nocturnes, volava en realitat en una missió secreta: s’havia enlairat d’un dels aeròdroms alemanys que envoltaven Montpeller i transportava un oficial d’intel·ligència amb destinació a Càceres, des d’on havia d’entrar d’estranquis a Portugal per comprar amb els diamants que duia a sobre informació confidencial sobre el radar, tecnologia aleshores punta en què els aliats anaven molt per davant que els nazis.

Diamants per secrets
Segons l’audaç hipòtesi de l’autor, el bombarder va tenir la mala fortuna de ser tocat per un Spitfire anglès: dos dels tripulants van morir metrallats (i van ser llançats al buit), el tercer va quedar malferit (i seu és el cadàver enterrat a Enviny: Ollé li posa fins i tot nom, el del capità Wilhelm Krauss), i el quart era el de l’oficial, Rudolf Waldheim, que se’n va sortir inicialment indemne i va aconseguir saltar en paracaigudes abans que el Junkers s’estavellés.

Tot això ja és òbviament estricta ficció, adverteix l’autor. I el que segueix: Waldheim es topa amb Ricard i Ramon, el pare i el fill de cal Llop de Bellmunt de Pallars –que és Enviny, encara que li hagi canviat el nom–, i quasi per accident l’acaben pelant. Naturalment, se’n queden el maletí amb els diamants, i a partir d’aquí la vida els canvia de forma inesperada i truculenta: tant la intel·ligència espanyola com l’alemanya intentaran recuperar aquell tresor caigut del cel i es desplaçaran fins a les muntanyes del Pallars per caçar –són els llops del títol– un botí en mans dels homes de cal Llop.

La història, en fi, la reconstrueix des de l’actualitat un nebot-net de Ramon, amb prou feines un nen quan van tenir lloc els fets, a partir del testimoni de l’oncle. I l’objectiu de l’autor era, diu, retratar les duríssimes condicions de vida d’una família de pastors a l’Espanya de la immediata postguerra, inclosa la repressió franquista. Sense ànim de fer cap espòiler, sàpiguen que el cap de família acaba espetegant a Mauthausen, traït per un vell company republicà, i que el fill buscarà venjança en esta vida o en la otra, com el general Máximo Décimo Meridio a Gladiator. Si els han vingut ganetes de llegir Els llops sempre tornen, desfilin demà per la Puça.

El Dornier fantasma de l’Estany Negre

El del Junkers no és l’únic sinistre que Pla Blanch reconstrueix. Encara més suculent és el cas del Dornier Do-21 que el 24 d’agost del 1943 es va estavellar a la cresta rocosa que corona l’Estany Negre, al municipi d’Espot: l’avió s’havia enlairat des de l’aeròdrom parisenc de Villercohe. Quan volava per sobre de Baiona els instruments van fallar, el pilot va perdre el control i els quatre tripulants van saltar en paracaigudes. L’aparell que es va estavellar a l’Estany Negre havia volat prop de 200 quilòmetres... sense pilot.

Andorra
Pallars Sobirà
Valls Fosca
Enviny
Espot
Joan Albert Ollé
Junkers Ju-88
Ju-88
Dornier
Solé
Josep Pla Blanc
Els llops sempre tornen
II Guerra Mundial
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic