Una mica més d’Ursula

Així era Ursula Simpson el 1962, quan el reporter britànic James Whale la va entrevistar als jardins de l’hotel Mirador per a Pocket Princedom, el documental de què els parlàvem ahir i que el col·leccionista Miquel Sánchez Baños acaba de dipositar a l’Arxiu Nacional. I com que les coses arriben de vegades lligades per estranyes, misterioses afinitats, avui toca tornar a parlar de Simpson (Singapur, 1930 - Escaldes, 2007). I a compte d’Andorra revealed, aquesta mena d’introducció a l’andorranitat, barreja de llibre de viatges, recull de relats, guia turística i introducció històrica coordinada per Clare Allcard i amb textos de Iaian Woolward, Judith Wood, Valerie Rymarenko, Alexandra Grebennikova i, naturalment, la nostra Ursula, que es presenta el 15 de juny a La Puça.

La novetat, perquè ja n’havíem parlat aquí mateix setmanes enrere, és que l’edició impresa del volum inclou un nou relat inèdit de Simpson, novel·lista precoç que va triomfar amb les dues primeres novel·les, The Sun Behond i The Vintage –aquesta, adaptada al cine amb Mel Ferrer i Michèle Morgan com a protagonistes–, es va instal·lar el 1957 al xalet Simpson d’Engordany i, ves per on, ja no va tornar a publicar mai més. I el xalet Simpson és el protagonista indirecte del relat, de títol tan equívoc com suggeridor: The Day We Ran Shorty of Virgins. Abans de continuar, diguem que el xalet, de línies marineres i aixecat el 1957 pel pare de la novel·lista, és avui una pintoresca relíquia en l’urbanisme caòtic d’Engordany, enclotat entre edificis anodins com un sensacional derelicte, però perfectament visible encara des del carrer d’Esteve Albert, just darrere de La Salita.

Però tornem a les verges d’Ursula. O de Stanley, el seu pare, i d’Eroles, el mestre ebenista que li construeix els mobles, les bigues i les escales del xalet. Li ordena que busqui les millors fustes disponibles, pi, roure i noguer, per aixecar una llar que li recordi a la casa familiar de Nova Zelanda. El diligent Eroles en va trobant, aquí i allà. Però vet aquí que un dia li va al bon jan de Stanley amb una insòlita advertència: “És que ens estem quedant sense verges.” Ell volia verges, i com més grans, millor. Naturalment, Ursula i Mr. Simpson es queden de pedra, fins que després de donar-hi moltes voltes Eroles els obre els ulls: resulta que el que buscava eren els troncs de roure i de noguer que antigament –probablement, fins a la generació anterior a la de Stanley– el pare tallava cada vegada que naixia una nena a la família. La reserva de fusta amb què aquella mateixa nena podria fer construir el mobiliari familiar, inclosa cal suposar l’arca de núvia, el dia que es casés. Una fusta de primeríssima qualitat que les dones que es quedaven fadrines no utilitzaven mai i que era la que Eroles perseguia.

El problema, és clar, és que cada vegada n’hi havia menys –“De fet, no cal que siguin verges, però sí grans, de 60 cap amunt”, diu amb ull clínic– i encara menys les disposades a desfer-se d’aquell estrany tresor i assumir la poc honorable condició de fadrina. N’hi havia que se li havien posat a plorar en el moment d’endur-se la fusta de casa. Per això, diu Ursula, “quan de nit sento gemecs, plors i grinyols, ni encenc el llum ni agafo el revòlver per enfrontar-me als intrusos, només dono les gràcies a les verges d’Andorra”. Per la fusta que, pobretes, la vida no els va donar l’oportunitat de fer servir.