Diari digital d'Andorra Bondia
Disposició dels vuit individus exhumats amb connexió anatòmica a Santa Coloma.
Disposició dels vuit individus exhumats amb connexió anatòmica a Santa Coloma.
Enterrament del XIX, amb el difunt vestit amb la roba de diumenge i dipositat dintre d’una caixa.
Enterrament del XIX, amb el difunt vestit amb la roba de diumenge i dipositat dintre d’una caixa.
Al XVIII eren inhumats amb una simple mortalla i sense caixa.
Al XVIII eren inhumats amb una simple mortalla i sense caixa.

Una tragèdia del XIX a Santa Coloma


Escrit per: 
A. Luengo / Il·lustracions: Regirarocs

La memòria de l’excavació del cementiri proposa la identitat dels vuit cossos exhumats el 2017.

El més gran es deia Antonio i tenia dos anys i mig quan va morir, el setembre del 1888. El més petit, Francisco: va morir als dos anyets justos, l’octubre del 1893. I entre l’un i l’altre també van traspassar les seves dues germanes: una, l’octubre del 1890, quan encara no havia fet els tres anys; l’altra, el setembre de l’any següent, abans dels 4. Totes dues es deien Rosa, per cert. En poc més d’un lustre la família Rabató Montanya, de casa Pallerol, va enterrar quatre fills. Una tragèdia que no devia ser extraordinària a l’Andorra del XIX i que il·lustra la funesta dinàmica de l’anomenat règim demogràfic antic. És a dir, una taxa de natalitat alta i una igualment elevada taxa de mortalitat, un reduït creixement natural, baixa esperança de vida i episodis puntuals de mortalitat catastròfica.

Ho explica l’arqueòleg Gerard Remolins a la memòria sobre l’excavació que l’empresa Regirarocs va efectuar la tardor del 2017 al cementiri de Santa Coloma per encàrrec del ministeri de Cultura i que des de la setmana passada està dipositada al departament de Patrimoni. Remolins es deté especialment en el cas dels germans Rabató perquè un d’ells –Antonio, Francisco o una de les dues Roses– podria ser un dels vuit cossos que van ser exhumats dos cursos enrere –el que porta el número 13, a la il·lustració d’aquí al costat– i podria estar, a més, emparentat amb el número 12, que correspon probablement a un nen d’entre 9 i 10 anys que patia raquitisme i a qui Remolins proposa identificar amb José Gorgori Rabató, de casa Rabató, traspassat el març del 1918 als 12 anys i que si la hipòtesi és correcta, podria ser el cosí o el nebot de l’anterior.

És clar que es tracta de moment d’hipòtesis, i el cert és que la memòria proposa per a aquestes restes altres possibles identitats, a partir de les dades recollides al llibre de defuncions i de les datacions de les restes obtingudes a partir del carboni 14 i les dades antropològiques. Però no és l’únic parentiu possible que ha detectat: també considera plausible que la número 7 –una dona d’entre 25 i 30 anys morta entre el 1721 i el 1808– i la número 11 –una altra dona, aquesta una mica més gran, tenia entre 45 i 60 anys en morir, posem que entre el 1729 i el 1810– siguin mare i filla: segons aquesta hipòtesi, i partint de nou del llibre d’òbits, la mare podria ser Margarida Sansa, traspassada el juny del 1786 cap als 50 anys; la filla, Margarita Solé, inhumada el setembre del 1797: tenia 26 anys i va morir soltera...

Doncs aquest és només un detallet de l’extensa –dos centenars llargs de pàgines– i molt suculenta memòria de l’excavació, que també treu interessants conclusions sobre els rituals funeraris dels nostres rebesavis: es veu que al segle XVII els difunts els enterraven directament al terra, sense caixa i embolicats amb una senzilla mortalla, mentre que al XIX ja els inhumen amb roba –i amb el vestit de festa!– i dins de la caixa reglamentària. Això és vàlid per als nens i adults, però no en canvi per als nadons fins a dos anys, enterrats sempre sense taüt, sense mortalla i sense objectes pietosos de cap mena, i concentrats en un sector determinat del cementiri. Més encara: el fet que les dues Margarides, mare i filla, fossin inhumades pràcticament de costat suggereix a l’arqueòleg la possibilitat que l’espai del cementiri estigués repartit entre les cases o famílies del poble, de manera que a cadascuna li correspongués un raconet de la sagrera. Un extrem que Remolins vol confirmar (o descartar) amb entrevistes als padrins de Santa Coloma.

El millor de tot és que tot això ha sortit de l’estudi de tan sols vuit enterraments excavats just a l’extrem per on es va fer passar el cablejat del mapping. La superfície del jaciment no arriba als 20 metres quadrats i representa el 8% de l’àrea total del cementiri. S’hi van recuperar restes de 25 individus, i com que no s’ha excavat mai en extensió, Remolins calcula que el cementiri –en ús des del segle IX fins al 1958– conserva les restes de 325 persones. Entre totes, diu, les dels germans Rabató. Aquesta història no acabarà aquí, ja ho veuran.

Andorra
santa coloma
arqueologia
excavació
jaciment
Número de vots: 213
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic