Una vida per al nazi Ebrennac
Àlvar Valls reprèn el personatge de ‘El silenci del mar’, novel·leta clàssica de Jean Bruller, i li imagina el periple com a refugiat a la Barcelona dels 50 en un exercici literari en què l’autor combina ficció i autobiografia. Es titularà ‘Passeig de Gràcia’ i té l’epicentre en l’edifici modernista on Valls va néixer i créixer.
Si són devots de la literatura bèl·lica francesa, o segueixen els gongs quinzenals que Àlvar Valls publica en aquest diari, potser els resulti familiar Werner von Ebrennac. Sí, home, el protagonista de El silenci del mar, la novel·leta que Jean Bruller, àlies Vercors, va publicar clandestinament el 1942 i que relatava la peripècia d’aquest oficial nazi, cultivadíssim i melòman, durant els cent dies, cent, que va compartir amb els dos veïns, un home i la seva neboda, una casa de camp de la França ocupada. La novel·la és, de fet, un llarg monòleg perquè els amfitrions es neguen de forma conspícua a dirigir-li la paraula, fins al punt que el lector no n’acaba sabent ni els noms. És una singular forma de revolta contra l’ocupant, que no és el precisament pèrfid nazi a l’estil del Lars de El fred que crema a qui és xupat odiar, sinó un individu a qui en altres circumstàncies molt probablement ens hauríem avingut a compartir un berenar, per què no un sopar.
El cas és que Valls en va quedar tan fascinat que l’ha convertit en el protagonista indirecte de Passeig de Gràcia, la novel·la que té entre cella i cella i que espera tenir enllestida en un parell de temporades... “si arribo a temps, perquè soc conscient que estic al descompte”. No serà tant, i en qualsevol cas ha demostrat ser escriptor de ploma ràpida, pensin que el 2019 va debutar com a novel·lista amb El dinovè protocol i que a l’any següent va donar la campanada amb Entre l’infern i la glòria, i que al maig ha de sortir, a quatre mans amb Roser Carol, Verdaguer dia a dia: cronologia de Jacint Verdaguer (1845-1902). Passeig de Gràcia no té res a veure ni amb la ucronia indepe ni amb el biopic de la patum de la Renaixença, i constitueix de fet un prometedor exercici literari perquè no només ressuscita Ebrennac, de qui fins ara només sabíem els cent dies que va passar amb els amfitrions campagnards, sinó que li inventa una possible vida com a hoste del primer franquisme, com va ser el cas de molts militars nazis que van buscar refugi a l’Espanya de Franco després de la derrota alemanya. Pensin sense anar més lluny en Otto Skorzeny, as de les operacions especials a les Waffen SS establert a Madrid i convertit en prolífic novel·lista. Ebrennac, diu Valls, “és assidu del Liceu, organitza selectes concerts a casa seva i hi invita la flor i nata de la Barcelona de l’època: autoritats militars, civils i eclesiàstiques, també catalans de Franco i membres de les colònies alemanya i italiana refugiats, com ell, a la ciutat”. Sabem gràcies a l’autor que el bon Werner va passar per Berlín, París, Canfranc, Madrid, Tivissa (d’on era la família paterna de Serrano Súñer, el cunyadíssim de Franco) i naturalment també per Andorra, cameo habitual a les novel·les de Valls.
Tot això ho explica Valls de primera mà, perquè Ebrennac és veí de la Casa Jofre, joieta del modernisme barceloní projectada per l’arquitecte Bonaventura Bassegosa al número 65 del Passeig de Gràcia i que ell coneix com pocs perquè és la casa on la seva àvia (la senyora Ramona, convertida en personatge de la novel·la) va exercir el noble ofici de portera i on el mateix Valls va néixer i va viure fins als 23 anys. Per Passeig de Gràcia, en fi, hi desfila literalment Franco, en una de les seves visites a la Ciutat Comtal escortat per la temudíssima guàrdia mora; el Congrés eucarístic del 1952, quan les autoritats van netejar Barcelona de prostitutes, i espais de moda a l’època, com La Punyalada.
Dos anyets, diu. Ho deixem escrit aquí perquè no es faci el ronso. Ara ja no té excusa. La Barcelona dels 50 i l’Àlvar, abans de convertir-se ell mateix en personatge.