'Under the Ice': quasi una gran pel·lícula

Les pel·lícules d’Álvaro Rodríguez Areny sempre tornen. Les veus una vegada i, si no és de seguida, al cap d’unes hores, com a molt uns dies, vas i et sorprens repassant-ne una escena. Generalment, el final. Areny potser no ho sap, o potser sí, però cultiva el final en bucle dels contes fantàstics a la manera de Borges, Cortázar i companyia, i com veuen vostès no estem parlant de dos indocumentats.

A Le Blizzard un es quedava enganxat en l’escena final de Marie, la pobra mare de la nena a qui un soldat nazi havia disparat (i matat), anant i venint durant tota l’eternitat per intentar tirar enrere i recuperar Margot. A Under the Ice són un pare i el seu fill, Edur. De nou la seqüència final és decisiva. Definitiva. I de nou la peripècia torna a ser mínima: tots dos, pare i fill,  surten un matí d’hivern a caçar en un lloc que sembla Engolasters, hostil com mai hauríem dit que pot ser. Edur se’n separa, va espetegar al llac gelat, la curiositat el pot, comença a caminar, la superfície glaçada es trenca i... I es desperta, perquè es tracta d’un malson recurrent que sempre acaba de la mateixa manera.

Ara tornem al món real. Un pis molt anys 70 i tota una exhibició de l’equip d’art, des de la tassa el wàter  rosa fins a l’ampolleta de Floïd del tocador i l’aparell de televisió de tubs catòdics, andròmina avui plistocènica. Alguna cosa no acaba de quadrar, és veritat. Edur creu veure el fantasma del pare, que l’ha vingut a buscar: un cadàver congelat que fa una mica d’angúnia. A Le Blizzard –recordin que anava de passadors a la II Guerra Mundial– ja ens havia col·locat el d’un aviador britànic mort a la muntanya. No és l’únic detall que hi remet, ni molt menys. Apareix breument en escena la mare, i se succeeix l’únic diàleg (en castellà) dels quinze minuts de pel·lícula: “He visto a papá”. “No”, respon ella. “Sí. Lo he visto”. “Basta. Me estàs volviendo loca. No te das cuenta, Edur. Esto no es un juego. No puedo más. Papá ya no está y no va a volver, y lo tienes que entender”.

A partir d’aquí tot llisca cap a un final zenital i torbador –deixin de llegir si no han vist Under the Ice i volen conservar la santa innocència– que ho té tot per deixar-nos glaçats. Consti que és un final rodó, de fet l’únic possible per tancar la pel·lícula i que se’t quedi gravat al neocòrtex. I que no veus venir fins que el tens a sobre. Això és mèrit del guió, de l’astuta dosificació de pistes dramàtiques i d’una estructura mil·limetrada. Però el cas és que el final recorda d’una forma massa òbvia el de Le Blizzard. Això no és necessàriament un però, perquè el de Le Blizzard era sensacional, fascinant en el que tenia de mitològic (la mare/Síssif condemnada a refer una i altra vegada el camí per recuperar la filla morta) i perquè no és evident que tots els espectadors que desfilin per Under the Ice hagin vist prèviament Le Blizzard o que en tinguin a la retina la seqüència final. Però el que allà tenia de primigeni aquí sona a fórmula, a déjà-vu. És el que va de l'art a l'artesania.

Però ho dèiem al començament: Under the Ice acaba tornant. El director té una òbvia dèria per les relacions filials més enllà de la mort, tema universal que ens apel·la a tots, com a fills o com a pares, que ens agafa pel coll de la camisa i no ens deixa anar fins que la pel·lícula acaba. Tècnicament, Under the Ice és impecable, des de les seqüències aèries fins a les submarines, passant per la banda sonora (Lozano & Espinosa, una altra vegada). I això és molt dir per a una producció de pressupost mitjanet com aquesta. Per no parlar del to gèlid que impregna tot el metratge i que salta de la pantalla a la sala de butaques, ni de Gio Garcia, que dona vida a Edur: un descobriment. De fet, Under the Ice és una molt bona pel·lícula. I hauria sigut, en fi, una gran pel·lícula... si no fos per Le Blizzard.