Diari digital d'Andorra Bondia
Uzcudun, amb samarreta imperi, i el Rubio, en guàrdia a Casa de la Vall, amb el Casi (pare) fent de refree. A la dreta, qui combat és el Casi.
Uzcudun, amb samarreta imperi, i el Rubio, en guàrdia a Casa de la Vall, amb el Casi (pare) fent de refree. A la dreta, qui combat és el Casi.
Uzcudun, el primer per l'esquerra, assegut; darrere seu, dempeus, el mestre Orelleta i Casi Arajol (pare).
Uzcudun, el primer per l'esquerra, assegut; darrere seu, dempeus, el mestre Orelleta i Casi Arajol (pare).

Uzcudun: un campió a Casa de la Vall


Escrit per: 
A. L. / Fotos: Col·lecció Casi Arajol
Atenció, perquè és un mite de la boxa dels anys 20: el basc Paulino Uzcudun, triple corona europea dels pesos pesants. El campió protagonitza un combat (de pega) davant de Casa de la Vall, amb dos púgils locals: Casi Arajol (pare) i el Rubio, a l’època carnisser de la capital.
 
La biblioteca formidable de Casi Arajol és un pou sense fons. L’altre dia que el vaig anar a veure –volia consultar l’exemplar del Voyage pittoresque et militaire en Espagne, de Langlois, no em demanin per què: cadascú té les seves dèries– va l’home i em diu, a l’ombra d’una copeta d’excel·lent Porto que havia obert per a l’ocasió:
 
–Luengo, espera un moment. Tinc una cosa que t’agradarà veure.
 
Quan el meu amic Casi diu una cosa així, és que t’ha tocat la loteria. Encara recordo quan em va treure una sensacional col·lecció de fotografies dels anys 30 amb el batalló de sapasors enviats pel copríncep francès per mantenir obert a l’hivern el port d’Envalira. Les acabava d’adquirir en algun racó de món, potser al Gitano de la Seu –els drapaires tenien abans noms ben curiosos– i no les havia ensenyat encara a ningú. En fi, que el que va anar a buscar a les profunditats d’aquesta mena de cova d’Alí Bavà que és el xalet Arajol són dues imatges tant o més portentoses que les dels soldats de la Génie. Les tenen aquí dalt, i atenció a l’home de l’esquerra, quasi un xaval, amb samarreta imperi i a punt d’endossar-li al seu pobre rival un ganxo d’esquerra. És ni més ni menys que Paulizno Uzcudun, la llegenda màxima de la boxa espanyola de la primera meitat del segle XX, triple campió d’Europa dels pesos pesants que va perdre un sol combat per KO a la seva vida, però quin un: va ser el 1935, davant d’un joveníssim Joe Louis i al Madison Square Garden de Nova York.
 
La pregunta és òbvia: què hi fa, Uzcudun, en ple combat, ni que sigui de pega, davant de la porta de Casa de la Vall? I la resposta la té un altre Casi, el pare del nostre, l’home que a la  primera imatge de la sèrie fa d’àrbitre, i que a la segona es posa en la pell del boxejador. No estan datades, però molt probablement siguin dels primers anys 20, just abans de l’eclosió d’Uzcudun, que va conquerir la primera corona continental el 1926 a Barcelona. I devia ser a la capital catalana que van fer-se amics. Prou amics per acabar portant-lo un dia de safari a Andorra i organitzant-li una vetllada a Casa de la Vall. Casi (pare) s’hi havia mudat cap al 1920. Havia estudiat al seminari de la Seu, però era cabaler i va haver de buscar-se la vida lluny de casa, com tants altres andorrans de l’època.
 
Ell ho va fer a Barcelona: treballava com a xarcuter en una carnisseria de la Boqueria, era un habitual del Price i es va aficionar a la lluita lliure i a la boxa: “Així és com es devien conèixer”. L’aventura barcelonina es va allargar un decenni, potser una mica més, i es va acabar abruptament amb la mort de l’hereu: “El pare va tornar a casa per fer-se càrrec de cal Cisco de Sans i va començar una nova i inesperada vida”. Era el 1932. L’any següent va néixer el Casi, el nostre Casi. Després hi tornem, però acabem abans amb Uzcu dun: el tercer home de l’escena, el que fa d’espàrring, és el Riba, el carnisser de l’època a Andorra la Vella, i existeix una tercera imatge del emateix dia on Uzcudun es retrata en algun racó del centre històric de la capital de nou amb el Casi (pare), el mateix Riba i, atenció, Bonaventura Armengol, el mestre Orelleta.
 
Ja que hi som, val potser la pena recordar la trajectòria del Casi-amic-d’Uzcudun. No només la institucional –al 1933 va ser elegit cònsol d’Andorra la Vella, el 1948, conseller general, i immediatament després, president del Sindicat d’Iniciativa, càrrec que va exercir durant 23 anys–  sinó també (i sobretot) la seva peripècia durant la Guerra Civil espanyola. La recull Francisco Javier Galindo en aquest llibret excepcional que és La Seu. Resulta que entre els centenars de refugiats que en les primeres setmanes de la guerra van fugir de l’anarquia que s’havia instaurat a la Seu i comarca hi havia catorze novícies (i la mare superiora) del convent de la Sagrada Família. Totes quinze van passar a Andorra el 27 de juliol del 1936. Es van refugiar, és clar, a ca les monges, just davant –casualitats de la vida– de cal Cisco de Sans, la fonda que regentava la família Arajol. S’hi van quedar fins al 4 de setembre a la matinada, que van embarcar rumb cap a Itàlia: “Subimos a un autocar cuyo chófer, dueño del mismo, era un próximo vecino de nuestras religiosas en Andorra, persona para nosotras de toda confianza”, diu una de les novícies en una carta datada el març següent a Buenos Aires. “Le acompañaba otro chófer por si ocurría alguna avería en un viaje tan largo.” El xofer titular era el Casi (pare), i el destí final, Gènova, on van arribar sense novetat amb la intenció de saltar cap a l’Argentina.
 
Un està temptat de pensar que se li havia enganxat alguna cosa del coratge i la fortalesa d’Uzcudun.
boxa
Casa de la Vall
Casi Arajol
Uzcudun

Compartir via

Comentaris: 1

Comentaris

Magnifica història, gracies !!

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte