Diari digital d'Andorra Bondia
Els quatre pavellons d’Andorra a la Biennal, obra de Francisco Sánchez (2011), Javier Balmaseda (2013), Joan Xandri (2015) i Eve Ariza (2017).
Els quatre pavellons d’Andorra a la Biennal, obra de Francisco Sánchez (2011), Javier Balmaseda (2013), Joan Xandri (2015) i Eve Ariza (2017).

Venècia: el com i el perquè d’una lenta agonia


Escrit per: 
A. Luengo / Fotomuntatge: Reynaldo Márquez

La participació al concurs de la Biennal ha passat dels 26 candidats a la primera edició als quatre de la del 2019.

Alguna cosa no acaba de rutllar en l’aventura andorrana a la Biennal de Venècia. I això que l’última participació, amb la instal·lació d’Eve Ariza al Palau Ca’Cappello Memmo, va batre de llarg, molt llarg, el rècord de visitants, amb prop de 50.000. Però posats a mesurar l’èxit d’iniciatives com aquesta, en termes estrictament quantitatius, només cap considerar un fracàs, i dels grossos, que el concurs del qual ha de sortir l’obra que participarà a l’edició del 2019 només hagi rebut quatre candidatures. Quatre. Una xifra a anys llum dels 26 de la primera edició, la del 2011, que va ser també la més concorreguda, i que confirma una tendència a la baixa que es va començar a insinuar tímidament el 2013, amb 22 candidats, i que la del 2015 –amb dotze– i la del 2017, amb set, ja no donava lloc a dubtes.

El cert és que la Biennal interessa cada vegada menys els artistes del país, que n’haurien de ser els primers entusiastes. Però no és així. I el cert també és que cap de les mesures implantades pel ministeri –ni el canvi de format del procés de selecció ni el canvi de comissaris– han revertit la situació. Més aviat al contrari. Així que els hem demanat als protagonistes d’aquest sidral les raons d’una desafecció tan alarmant com onerosa, perquè el projecte venecià es cruspeix directament una part considerable del pressupost del departament: en l’edició del 2017 van ser 200.000 euros, sense comptar el cost de condicionament dels tallers d’art de la Massana, que formen part del paquet de la Biennal i que, des que es van estrenar, l’estiu del 2016, han estat ocupats com qui diu de Nadal a Sant Esteve.

Doncs bé: les crítiques més recurrents entre els artistes consultats –mitja dotzena, tots ells amb experiència al concurs previ a la Biennal– assenyalen en primer lloc al format que es va estrenar a l’edició passada. Li retreuen específicament haver-se convertit en una mena de reality show, en una carrera en què competeixen amb amics, coneguts i saludats. Les proporcions del país i del gremi tenen aquestes coses: “Et sents com si estiguessis a La Voz, és una experiència molt desagradable que no genera sinergies, més aviat al contrari. De fet, si no canvia el format no m’hi tornaré a presentar”, assegura un d'ells, amb quatre participacions a la prèvia.

El comissari, protagonista

No descarta que, com ell mateix, altres col·legues que s’han quedat repetidament a les portes de la Biennal hagin decidit aparcar temporalment les ambicions venecianes. I en un país on els artistes amb opcions reals es poden comptar amb els dits d’una mà –de dues, sent generosos– aquestes autoexclusions són un altre inconvenient difícil, a més, de resoldre. I sense sortir de la prèvia –el comissari escull, ja saben, dos o tres finalistes que es juguen la plaça definitiva: aquesta edició són Martín Blanco i Philippe Shangti; la passada, Eva Martínez, Jordi Casamajor i Eve Ariza– és general la sospita que aquest complex i ben poc usual procés de selecció té sobretot a veure amb la necessitat de justificar l’existència dels tallers d’art i d’ocupar la sala de Govern amb l’exposició de les maquetes finalistes: “Quan el comissari rep els projectes ja sap quin serà el guanyador. Tenir-nos quatre mesos amb la maqueta és fer-nos perdre el temps”.

La figura del comissari es troba naturalment en l’epicentre de totes les suspicàcies. Cap dels artistes consultats comparteix l’aposta del ministeri per un artista del país reconvertit en comissari d’ocasió, tal com ha passat en l’última edició i passarà a la del 2019. Per la mateixa raó que se’ls fa estrany competir amb un col·lega amb qui sovint “hem compartit birres”, no veuen clar que un del gremi sigui la persona més adequada per decidir qui va i qui no va a Venècia.

Com hauria de ser, doncs, el comissari ideal segons els artistes? De forma unànime, apunten a un professional forà per garantir no només l’objectivitat, sinó també –atenció– l’aparença de subjectivitat. I, en segon lloc, però no menys important, amb experiència i contactes en el circuit internacional. No cal anar gaire lluny: Henry Périer, comissari a les edicions del 2013 i del 2015, complia aquests requisits. I van encara una mica més enllà: el comissari és –hauria de ser, vaja– la figura central al voltant de la qual s’articulés el projecte venecià. Una vegada escollit –sostenen de forma majoritària– se li hauria de donar carta blanca per decidir l’artista i l’obra del pavelló andorrà: “Si el ministeri li fa confiança, que n’hi faci fins al final. De la mateixa manera com un entrenador decideix sobiranament l’alineació del seu equip, així és com hauria de poder actuar el comissari.”

Ell és qui ha de comandar la nau, i els funcionaris del ministeri han de saber fer-se a un costat: ajudar en el que puguin i, com a mínim, no molestar. El que no pot ser –conclouen amb agror– és que el comissari no tingui ni veu ni vot en l’elecció del cartell i la imatge gràfica del pavelló, com va passar –sostenen– a l’edició del 2017.

L’artista: l’únic que no cobra

Professionalització: aquest és un altre dels ingredients que reclamen els artistes per estimular la participació. No és lògic, insisteixen, que el protagonista absolut de la Biennal sigui l’únic professional de tot el projecte venecià que no rep uns emoluments per la seva feina. Una possible solució seria –indiquen– una retribució que li permetés consagrar tot un any a la producció de l’obra. Fins ara, el Govern assumeix el cost de producció de l’obra –15.000 euros, en l’última edició. La feina –sis mesos, en el cas de Murmuri– corre a càrrec de l’artista.

Andorra
Venècia
Biennal
arts plàstiques
Ariza
Talles d'art
Martín Blanco
shangti

Compartir via

Comentaris: 1

Comentaris

Com que no sóc andorrà puc opinar amb tota franquesa. El que diuen alguns artistes del pais, és veritat. El comissari ha de ser extern, amb contactes internacionals i reconeguda solvència en la seleció d'artistes. Ell hauria de fer la tria en funció de l'obra que estigui fent l'artista en aquell moment. Encarregar una obra ad-hoc per al concurs de la biennal, convida a l'espectacle, més que a la creativitat. A l'artista, únic veritablement imprescindible, se li han de pagar uns honoraris per la dedicació a la realització del projecte de la biennal, a banda dels costos materials. No pot ser que cobri tothom - dels camioner que transporta fins al que serveix el cava de l'inauguració- i ell no. També és la manera de poder exigir-li un rigor i dedicació. Seguiria, però em sembla que de moment ja n'hi ha prou...

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte