Vi d’alçada: una història milenària

Alan Ward presenta aquest vespre ‘La vinya a Andorra’; hi repassa la presència del cultiu com a mínim des del segle X.

Avui sembla que el vi d’alçada sigui una cosa nova, sofisticada i, si l’hem de jutjar pel preu, exquisida. Doncs res més lluny de la realitat. Com a mínim, si hem de fer cas a La vinya a Andorra, molt prometedora monografia, llarguíssimament subtitulada Les evolucions climàtiques i econòmiques, l’arribada de nous cultius i la transformació de la producció entre els segles XII i XIX, que Alan Ward acaba de publicar a Amazon i que aquest vespre presenta a La Llacuna, gentilesa de la SAC. Ward hi amplia i completa Premses i vinyes d’Andorra, aquell estudi pioner de Sergi Mas i Michel Martzluff i, a part de documentar la presència de la vinya per aquí dalt com a mínim des del segle X, assegura que des d’aleshores s’hi ha cultivat de forma ininterrompuda.

Això sí, amb un claríssim punt d’inflexió que situa cap al segle XIV, amb l’inici de l’anomenada Petita Edat del Gel: va ser llavors quan la vinya deixa de ser el cultiu econòmicament transcendent que havia sigut des de l’alta edat mitjana, i qui sap –ell no ho descarta, tot i que no hi ha restes arqueològiques que permetin confirmar-ho– si des de l’època romana. La culpa, sosté, va ser del canvi climàtic que s’oculta rere d’aquesta estupenda i pelet inquietant denominació de Petita Edat del Gel, i que es va allargar fins al segle XIX: un descens de 2º de la temperatura implicava que la cota superior on es podia cultivar la vinya baixés 300 metres. En el nostre cas, això significa que el cultiu de la vinya va quedar confinat a partir del segle XIV a la capital i Sant Julià: “Per sobre dels 1.000 metres d’altura, el rendiment era ínfim i la producció, escassa, igual que la qualitat”, diu.

Però si rellegeixen bé, la sorpresa salta a la vista: que la vinya reculés fins a les parròquies baixes, implica que fins aleshores s’havia cultivat també a les altes? Doncs sí, assegura Ward, que n’ha trobat el rastre en un document notarial del segle XII registrat a... Canillo! Desconeixem si la vinya s’estenia també per Encamp, la Massana i Ordino, però és probable que així fos, especula legítimament. I si la primera referència documental és del segle X –del 949, per concretar: la compravenda a Sant Julià d’una vinya que confrontava amb altres tres terrenys on també s’hi cultivava la vinya– és lícit induir que no es tractava d’un cultiu recent, sinó que la cosa venia de lluny. També, que estava més estès del que acostumem a sospitar.

Qui cultivava la vinya, i amb quina finalitat? Qui podia, en un racó de l’hort i aprofitant sobretot les parets de l’era, que reflecteixen el sol i apugen així la temperatura, perquè la vinya vol caloreta. Es destinava sobretot a l’autoconsum i a pagar els delmes eclesiàstics. Una mena de complement de l’agricultura de subsistència –naps, cols, faves– que a partir del segle XVII exercirà el tabac. I es convertia en vi a les premses, molt probablement sota control de l’església, al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles o potser a Sant Vicenç d’Enclar, on s’han exhumat restes del que podria ser una premsa de vi i on es conserva l’estructura de les terrasses que envoltaven el pui i que podrien haver servit per cultivar-hi vinya.

La presència d’aquest cultiu ha quedat fossilitzada en els topònims –carrers de la Vinya i de la Vinyeta– que esquitxen el carrer de Sant Julià, la capital i Escaldes, que Ward considera relíquies medievals perquè, a partir del segle XIV i encara més el XV, es convertirà en un cultiu cada vegada més residual. Tota aquesta abundància conclou amb el canvi climàtic que comporta la Petita Edat del Gel. La vinya vol temperatures suaus, amb mitjanes de més de 10º durant bona part de l’any, una tardor poc plujosa i terrenys ben drenats. I en aquestes condicions és rendible fins als 1.300 metres.

Vaja, fins a Canillo... abans del segle XIV, és clar, quan comencen a baixar les temperatures i a sobre plou cada vegada més. Això comportarà, sosté Ward, la retirada de la vinya i també dels cereals –ordi, civada i potser una mica de blat, un luxe– que conformaven la base de l’alimentació medieval. La crisi de subsistències estava assegurada i, de fet, es constata –diu– un descens de la població, que no devia superar els 3.500 habitants, i el canvi del model productiu, que passa de l’agricultura a la ramaderia i l’explotació forestal –pega, fusta, carbó– per sufragar les importacions d’aliments bàsics.

La vinya tornarà a Canillo, com al segle XII

Endut per una curiositat omnívora, Ward relaciona el cultiu de la vinya amb el dels cereals: ordi, civada i blat. Una i altres avancen i reculen en paral·lel, i a partir del segle XVII començaran a ser substituïts pels cultius d’origen americà: la vinya, que ja devia ser residual, pel tabac; els cereals, sobretot per la patata –amb un rendiment que triplica el del cereal– però també pel tomàquet i les mongetes. Però no desapareixeran mai del tot: Lewis Gaston Leary diu a The Hidden Republic (1911) que a la zona de la frontera hi havia trobat vinya, ni que fos d’ínfima qualitat i que amb prou feines servia per fer-ne passes, i consta que a les Valls d’Aguilar mai no se n’ha deixat de cultivar. El cas és que a partir de mitjans del XIX la petita edat del gel es retira, i que les temperatures actuals s’assemblen cada vegada més a les que hi podia haver entre els segles X i XIII, l‘edat d’or de la vinya d’alçada. Així s’explica que aquest cultiu hagi començat a colonitzar de nou les feixes de Nagol i Fontaneda. Al ritme d’escalfament actual es cultivarà en cotes cada vegada més altes, i no és impensable que un dia no gaire llunyà la vinya torni a Canillo, augura Ward. De fet, ja hi ha un projecte per cultivar-ne a Ordino...