Vianant, atura’t i honora les víctimes del nazisme

Velles Cases plantarà una pedra Stolperstein davant les cases on van viure els deportats andorrans als camps nazis.

La història de Bonaventura Casal és probablement la més tràgica entre les dels tretze andorrans que durant la II Guerra Mundial van ser deportats als camps nazis. Nascut el 1911 a ca l’Aern de la Margineda, va ser deportat a Buchenwald, on va coincidir amb altres cinc compatriotes que havien caigut també a les urpes dels alemanys: Francesc Mora (cal Jubella, Sispony, 1912), Josep Franch (cal Ponet, Prats, 1903-Buchenwald, 1944), Bonaventura Bonfill (cal Candela, Meritxell, 1912-Prades, 1973), Pere Mandicó (casa Xicos, Prats, 1907-la Seu, 1971), i Càndid Rossell (?), de qui tan sols sabem que era veí de la capital i que hi havia exercit de mestre.

Només els tres últims en van sortir amb vida. Mora va ser assassinat d’un tret a les criminals caravanes de la mort organitzades pels alemanys en retirada, on els ferits, ressagats o malalts eren liquidats sense contemplacions. Hi cabia destí més cruel? Doncs probablement sí, si és possible establir una graduació dins de l’infern. I aquest destí és el que va patir Casal, que va sobreviure al captiveri però va morir el juny del 1945, dos mesos després de l’alliberament del camp. Van ser molts els deportats que van arribar físicament tan dèbils al final de la guerra que no van poder reincorporar-se a la vida civil.

La memòria de Casal, de Mora i dels seus tres companys a Buchenwald, així com la dels altres vuit andorrans que van partir la deportació, és la que pretén honrar el nou projecte en què s’ha embarcat Velles Cases: col·locar una Stolperstein davant de la casa on va néixer o viure cadascun dels nostres tretze deportats. Una Stolperstein, sí, terme alemany que vol dir una cosa així com pedra per ensopegar-hi i que l’escultor berlinès Günter Demnig porta plantant des del 1992 per tot Europa, allà on hi ha una víctima del nazisme. Les últimes cinc, ho han de recordar, la setmana passada a la Seu, en una iniciativa de Memorial Democràtic per honrar els veïns de l’Alt Urgell que van patir l’horror nazi.

Ha sigut causalitat, diu Francina Pons, que coordina la iniciativa en nom de Velles Cases, “perquè feia quatre anys que des de la Seu s’estaven movent per col·locar aquestes primeres cinc stolpersteine. Però la fundació que gestiona el projecte té tantes demandes que no dona l’abast i hi ha cua”. El cert és que Velles Cases ha heretat una idea que Gemma Sampons i Josep Maria Ubach havien rumiat de temps enrere, parlem d’abans de la pandèmia, a títol individual: “Van pensar que sota el paraigua d’una entitat com Velles Cases potser seria més viable gestionar-ho i nosaltres ens hi hem bolcat, perquè és exactament el tipus d’iniciativa que dona sentit a la nostra existència”. Pons, a qui recordaran perquè encara no fa un any va presentar Moles i molins fariners d’Andorra, confia que les coses no es dilatin tant entre nosaltres. Ja ha contactat la fundació Stiftung-Spuren-Gunter Demnig, que gestiona les peticions, i confia que les plaques es puguin instal·lar al llarg del 2024 però adverteix a la vegada que el camí acaba tot just de començar: el primer pas serà localitzar els familiars o parents dels tretze deportats identificats fins ara, gràcies a la feina seminal de Roser Porta i Jorge Cebrián a Andorrans als camps de concentració nazis.

Als sis homes que van coincidir a Buchenwald cal afegir-hi els noms d’Anton Vidal Felipó (cal Vidal, Prats, 1900-Mauthausen, 1945), Anton Pons (Blagnac, 1909-Melk, 1944), Josep Franch (cal Ponet, Prats, 1903-Buchenwald, 1944), Miquel Adellach (cal Sella, Llorts), Josep Calvó (1913), Antoni Puigdellívol (la Seu, 1913) i Josep Rossell (?). Tots tretze tindran la seva Stolsperstein... sempre que les famílies hi estiguin d’acord, i que Velles Cases gestioni amb èxit l’autorització dels respectius comuns. Es tracta, ho tenen aquí al costat, d’una senzilla llamborda de ciment recoberta per una plaça de llauna amb una molt succinta informació biogràfica sobre l’homenatjat: localitat de naixement, any de deportació el camp on va ser deportat, i el destí final (assassinat o alliberat).

El mateix Demnig acostuma a col·locar personalment les llambordes, i sempre a terra, mai elevades, per obligar el vianant a ajupir-se en senyal de respecte. Cada peça té un cost de 132 euros que acostumen a ser sufragats per aportacions particulars, i caldrà procedir “cas a cas”, diu Pons, per localitzar els parents, recavar-ne el permís i ubicar el lloc on van néixer o viure. Si no ha subsistit, estudiarem posar les plaques davant l’escola on van estudiar o davant del Comú. La nostra intenció és que tots tretze en tinguin. I aprofitar l’ocasió per investigar si hi va haver altres andorrans que van acabar al sistema concentracionari en camps no tan estudiats com Buchenwald i Mauthausen, on van estar la major part dels que tenim localitzats

Vianant, atura’t i honora les víctimes del nazisme.