Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Escaldes, Villatoro, jueus, ladino, judeocastellà, Portella, El retorn dels Bassat, Bassat
Andorra, Escaldes, Villatoro, jueus, ladino, judeocastellà, Portella, El retorn dels Bassat, Bassat

Vicenç Villatoro: “Els jueus alemanys que als anys 30 eren optimistes van acabar als camps d'extermini"


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Jonathan Gil

La cita és aquest vespre a la biblioteca d’Escaldes: el premi Carlemany 2004 (‘La derrota de l’àngel’) hi presenta ‘El retorn dels Bassat’, patracol que reconstrueix la biografia familiar del publicista català a partir de les dues branques de la nissaga: la sefardita, procedent de Shumen (Bulgària), i la romaniota, que ve de Corfú (Grècia). Totes dues van confluir a la Barcelona dels anys 20. Per cert: cortesia del col·lectiu Portella.

Això que la mare de Bassat va ser la primera jueva nascuda a Barcelona des del 1492, ens ho hem de prendre literalment o com una llicència poètica?

Literalment... amb un matís: la mare del Lluís –Yolanda Coen Romano– és en aquells moments, i parlem del 1917, l’única persona de la comunitat jueva nascuda a Barcelona. Podria ser que algú que, com ella, hagués nascut a Barcelona en marxés després, però li hem perdut la pista.

Els avis de Bassat es van instal·lar a Barcelona per fer-hi negocis, no per tornar a la Sefarad mítica dels avantpassats.

És així. Aquesta construcció mítica del sefardisme que somia amb el retorn, que ha guardat les claus durant cinc segles... té un component romàntic que no concorda amb la realitat.

I quina és, doncs, aquesta realitat?

Que a principis del segle XX Barcelona era un motor econòmic i intel·lectual important i que per tant era un destí llaminer per a un emprenedor. A tot això cal afegir-hi un altre fet cert, que és la llengua: en el cas dels sefardites, que havien conservat el ladino, a l’hora de moure’s pel món Barcelona té l’avantatge competitiu que una de les llengües que s’hi parlen és molt pròxima a la seva.

De fet, diu que abans de l’expulsió del 1492 els jueus de la Corona d’Aragó no consideraven que visquessin a Sefarad.

Això és el que sostenen certs hebraistes: segons Manuel Forcano, Sefarad equivalia llavors més a Al-Andalus que no al conjunt de la península Ibèrica. El que també és cert és que després de l’expulsió es produeix una mena d’assimilació i tots els descendents d’aquells expulsats tendeixen a ser posats al sac dels sefardites. De fet, sefardita acaba sent tot aquell jueu que no és askhenazi, tingui o no arrels en la Península.

Els Bassat no són, per tant, dels que van conservar la clau de casa, entre altres coses perquè tampoc sabem ben bé d’on venien, però sí el 'ladino'.

Ells sí, però la branca materna, els Coen de Corfú, no eren sefardites sinó romaniotes, jueus de tradició grega que parlen una variant jueva del grec.

Per què es conserva el judeocastellà, el 'ladino', i en canvi s’ha perdut el judeocatalà, si és que mai va existir?

La presència jueva a la Corona d’Aragó havia quedat molt tocada en els pogroms del 1391, així que la participació dels jueus catalans en l’onada migratòria que genera l’expulsió del 1492 és molt minoritària. El que sí que és cert és que en el judeocastellà hi ha reminiscències turques, franceses, àrabs... i també algunes formes que no sé si provenen del castellà antic o del català, però que només són vives en el català d’avui.

Per exemple?

L’ús del verb caldre: en judeocastellà es diu “No cale que vengas”. O malgrado, que també podria venir del francès.

A casa de Bassat, a Barcelona, es parlava 'ladino'?

El seu pare sí que el parlava, però no amb els fills. Entre altres coses perquè el lloc on és més difícil de mantenir el ladino és on es parla castellà.

La casa familiar dels Bassat, al carrer Mallorca de Barcelona, va ser un dels punts on els fugitius jueus es refugiaven durant la II Guerra Mundial després de travessar el Pirineu.

El llibre no és una monografia històrica sinó un assaig literari sobre el món jueu, sobre el fet d’anar-se’n i de tornar, sobre la importància de la literatura en la memòria... Però aquest episodi és cert, i el mateix Lluís recorda com per casa seva desfilaven uns senyors que no coneixia de res i de qui el pare deia que eren uns cosins de París. I que ell sempre pensava: “Doncs sí que hi tenim cosins, a París!”

Diu Bassat que ser jueu a la Barcelona dels 40 podia comportar certs riscos i que de fet per això ell es diu Lluís, i no Samuel com tocava: per dissimular. Això xoca amb la idea que el franquisme va tenir un cert paper en la salvació dels jueus –sobretot, dels sefardites– amb els episodis de les ambaixades de Budapest i Atenes.

Hi va haver personal diplomàtic espanyol que sí, que va fer una feina personal d’un valor extraordinari per salvar jueus, però la idea d’un filosemitisme del règim de Franco es contradiu amb els fets.

Digui, digui.

Quan els nacionals entren a Barcelona el primer que fan és profanar la sinagoga local, llançant per terra els rotlles de la Torà. I als anys 40 es fa llistes de jueus, al Govern Civil. I amb els nazis a la frontera, això és inquietant. D’aquí que la vida jueva tendeixi lògicament a la clandestinitat.

Arcadi Espada sosté que la implicació diplomàtica en la salvació de jueus va ser una política d’Estat, no una pura iniciativa individual dels diplomàtics de cada lloc.

No en sé prou, però hi ha un episodi que és el dels jueus de Salònica: molts d’ells eren sefardites, tenien passaport espanyol, i pensaven que això els permetria salvar-se.

I no va ser així?

Se salven... en un nombre ínfim: 366 dels prop de 50.000 jueus –no tots sefardites, és cert– de Salònica. I gràcies sobretot a l’esforç personal de l’ambaixador espanyol a Atenes. El règim no mou ni un dit per acollir aquests espanyols de Salònica, que seran deportats a Bergen Belsen.

Part dels Bassat Coen també acabaran als camps d’extermini.

Entre 20 i 30 parents pròxims: cosins, besavis... Sobretot, de la branca materna que ve de Corfú i passa també per Trieste. Una part de la branca paterna que s’instal·la a París també acabarà als camps. Es van salvar els que es van quedar a Bulgària –que no va entregar els seus jueus– i els d’Istanbul.

Lluís Bassat va tenir la sort que el seu pare, instal·lat a Solingen (Alemanya), veiés venir l’amenaça nazi i marxés a temps a Barcelona.

En aquell temps els Bassat són una petita multinacional de fulles d’afaitar amb seu a Solingen, capital de l’acer alemany, i fàbriques a Londres, Istanbul, Barcelona... El pare del Lluís, destinat a posar-se al capdavant de l’empresa, decideix marxar quan s’olora l’ascens del nazisme. I sempre repetirà una sentència molt inquietant: “Els jueus alemanys [com ho era ell] que als primers anys 30 eren pessimistes, avui viuen a Nova York o a Barcelona; els que eren optimistes i pensaven que no passaria res, que amb diners tot s’arreglaria, van acabar a les cambres de gas.”

Quina lliçó més depriment, per anar per la vida.

Un punt de pessimisme, diguem-li millor lucidesa, li va salvar la vida al pare del Lluís.

La mala fama de l’expulsió se l’han endut els Reis Catòlics a compte del 1492. Però si no m’equivoco, expulsions massives ja s’havien produït molt abans de la majoria de països europeus.

L’explicació és que al 1492 la comunitat jueva de la península era la més important del continent. No era una presència marginal, ni demogràficament, ni culturalment, ni econòmicament. Va afectar centenars de milers de persones. I d’altra banda, en altres països europeus les expulsions seran temporals; rarament s’allarguen segles, com a Espanya, que no es tanca fins a finals del XIX, quan tornen a aparèixer jueus a la península.

El fet de ser jueu: un cristià que ho és per tradició i per herència familia rarament es reivindicarà cristià; per què un jueu sí?

És difícil de dir, qui és o no és jueu. Però el que és evident és que la judaïtat, el fet de ser jueu no és estrictament una qüestió religiosa, tot i que hi remet. Tampoc és un fet racial; hi ha jueus negres, i també asiàtics –xinesos, indis... És una barreja d’orígens culturals, amb un component religiós, de consciència personal. I un altre factor important: que els altres et considerin jueu. Hi ha casos de jueus dels anys 30 que ho van saber, que ho eren, quan els ho van dir, i que fins aleshores havien viscut absolutament al marge de la seva judaïtat. En fi, crec que avui té sobretot a veure amb l’adscripció voluntària a un món cultural.

Vostè, que l’ha tocat repetidament al llarg de la seva obra novel·lística i que el posa clarament entre les seves afinitats literàries, pagaria, per ser jueu per (diguem-ne) herència i no per elecció?

Jo no soc jueu ni me’n sento, tot i que participo d’un arc cultural jueu que m’ha interessat sempre, i en què s’ha nodrit una bona part de les meves lectures, com les de qualsevol occidental més o menys interessat per la literatura: Albert Cohen i Giorgio Bassani, Philip i Josep Roth, Alberto Moravia i també Proust... Tots ells pertanyen en aquest món, jo m’hi interessat molt, però ni sóc jueu ni pretenc ser-ho. Ara bé, tampoc amago aquesta sintonia cultural.

Vostè, que és director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, què li ha semblat el pas recent de l’activista palestina Leila Khaled, que als anys 70 va segrestar dos avions de passatgers, a la fira Literal, que compta amb el suport de l’ajuntament de Barcelona?

El que em sembla inoportú és que algú faci crides explícites a la violència política. Em provoca rebuig. I que algú faci una conferència legitimant la violència revolucionària sota una foto seva amb kalaixnikov a les mans... em sembla poc oportú. Entenc que els comunitats jueves intenten dir que si això mateix ho hagués fet algú referit en algun altre conflicte –si algú anés a Barcelona a reivindicar ETA, el segrest i l’assassinat com a instrument polític– segur que sortirien moltes veus contràries. Però quan les víctimes han estat jueves aquesta reacció no es produeix i entenc que el món jueu manifesti aquest malestar.

Què s’ha de fer, davant d’aquesta situació? I qui?

Ni idea. No sé qui ho organitzava ni amb quin suport institucional, però més enllà del dret a expressar-se que tots tenim, la gent ha de ser resposnable del que diu, i la crida a la violència en les nostres societats, a més de constituir un delicte, és avui àmpliament rebutjada. Per tant, quan algú ho fa ha d’assumir-ne la responsabilitat.

Andorra
escaldes
Villatoro
jueus
ladino
judeocastellà
Portella
El retorn dels Bassat
Bassat

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte