Vida d’Eulàlia de la Creu de Jesucrist, l'encampadana que no va pujar a l’altar
Josep Franco novel·la a ‘La Santa’ el periple miracler d’una filla de casa Joan Antoni a mitjans segle XVIII.
Va ser la matinada del 8 de març del 1759. Diu que uns traginers que venien del Pas van veure que d’una de les finestres de casa Joan Antoni d’Encamp en sortia una llum que anava prenent forma humana i que anava pujant “fins que tots van veure com l’ànima d’Eulàlia de la Creu de Jesucrist, acompanyada per dos àngels que la portaven agafada pels braços, es perdia en el cel encara gris”. Acabaven d’assistir al sensacional trànsit d’Eulàlia Mas i Jaumet, donzella de 33 anys –l’edat de Jesucrist, i no és casualitat– i probablement la filla d’Encamp que més a la vora hagi estat mai de pujar als altars.
Ho explica Josep Franco (Sueca, 1955) a La Santa, títol acabat de sortir del forn amb què reincideix en la novel·la històrica, el gènere que l’ha convertit en un dels noms més populars de les lletres valencianes –amb un best -seller indiscutible com L’útim roder, 40 edicions i 100.000 exemplars venuts, i dos premis Andròmina al sarró: Calidoscopi (1983) i La vida és dura (2016). Franco és a més un vell conegut nostre, que el 2001 es va endur el desaparegut premi Laurèdia amb 7 parròquies: històries amb nom propi, i que ha canviat excepcionalment els escenaris de la Ribera del Xúquer on acostuma a ubicar els seus relats per l’Andorra de mitjans del Divuit, un moment decisiu –diu– a mig camí entre la Guerra de Successió espanyola –i el Decret de Nova Planta– i la imminent Revolució Francesa.
La idea, sosté, era explorar l’impacte d’aquestes forces històriques en una comunitat de muntanya, i els conflictes que genera l'intent de subvertir aquest ordre secular. I ho fa a través del periple vital d’Eulàlia de la Creu de Jesucrist, personatge absolutament fictici –adverteix l’autor–, però vagament inspirat en un cas similar que es va registrar a la Sueca del XVIII. Eulàlia ja donava al ventre matern senyals del que havia de venir: plorava i plorava. I va continuar plorant després de néixer fins que la van batejar. Es veu que era una nena dotada de sensibilitat especialíssima, donada a la mortificació i a la penitència, i de qui es van conèixer un grapat de miracles: des de l’oportuna aparició d’un àngel que la va salvar de morir ofegada al Valira –i a mans de la madrastra!–, fins a levitar damunt d’un prat mentre endossava a un auditori integrat per humils pastors un sermó sobre el misteri de la Santíssima Trinitat, i la reglamentària curació d’una pageseta malalta de verola –un clàssic.
Amb aquests antecedents –i altres que es relaten a la novel·la– no és estrany que Eulàlia criés fama de santa i que el cas traspassés fronteres i arribés primer a la Seu –som als anys del bisbe Catalá–, després a Barcelona i finalment a Roma. Eulàlia, en fi, va tenir a seva cort d’incondicionals, començant per Basilissa, la fidel criada, però també se les va haver amb una colla de descreguts i, encara més preocupant, amb oportunistes com el conseller Gonçal Morell, que va veure l’ocasió d’engegar un lucratiu negoci a compte de les (futures) relíquies de la presumpta santa. D’aquí que en traspassar Eulàlia s’organitzés entre els veïns una autèntica batalla campal per fer-se amb un trosset del vestit mortuori.
Aquest és el panorama que dibuixa Franco a La Santa, amb algun toc gore com el coll tallat de mossèn Ferran Belda, l’inquisidor que es planta per aquí dalt decidit a posar una mica d’ordre. No serà l’únic foraster il·lustre: el papa Climent XIII també ens enviarà els seus homes perquè ni ell ho tenia clar: tenia fusta de santa, Eulàlia? O era una pobra víctima més de la superstició preil·lustrada? Ella, en fi, va morir al llit de casa, i exactamernt el dia que havia predit, que té un cert mèrit. Un segle abans, i per molt menys, hauria acabat penjant de forca ben alta: per bruixa. Que li preguntin a Maria Galoixa, la bruixa del Vilar d’Ordino.