Vincent David, saxofonista: “Violí i piano ens porten segles d’avantatge; no hi podem competir”

Li diuen el Mozart del saxo clàssic, i és una de les atraccions –i dels habituals– del Sax Fest. Hi exerceix de professor i de jurat, i aquesta nit protagonitzarà un dels concerts estrella del cartell amb un programa –Brahms i Franck– que hauria estat “impensable” fa tan sols vint anys, quan el saxo estava confinat a les ‘varietés’. Però això ja és història, i el nivell dels saxofonistes no té res a envejar, diu, al dels seus germans grans.

Això que el comparin amb Mozart... Exageren?

Què puc dir sense semblar presumptuós!?

Alguna cosa, perquè té una cua quasi quilomètrica d’alumnes que volen fer classe amb vostè. Què els dona?

El més important és ensenyar-los a compartir la música, inculcar-los que la música és molt més que tècnica. I també a tractar de trobar l’estil, la cultura que hi ha rere un compositor, que en la meva opinió és el més interessant. I com més diferent de la pròpia, millor.

Quantes hores, dies, setmanes i anys d’estudi els queden als concursants del Sax Fest per arribar fins al lloc on vostè és?

Un mínim de cinc hores diàries per trobar la connexió amb l’instrument, que deixi de ser això, un instrument, i passi a formar part de tu. I entre 10 i 15 anys d’estudi per dominar-lo. Però insisteixo: el més difícil és saber escoltar la música, el compositor i la seva cultura. Tenir una bona tècnica és el mínim. Però no n’hi ha prou.

Quinze anys de vida monacal, absolutament retirat del món?

Ni molt menys. A diferència del piano, després de les cinc hores ja no pots bufar més. Físicament és impossible. Això et dona temps per fer altres coses. I en la meva opinió viure és absolutament necessari. Pujar a un escenari requereix conèixer el teu públic per poder-hi compartir la teva música.

Què li falta al saxo per estar a l’altura del piano, el violí i la veu com a instrument solista?

Temps i repertori. Ens porten dos segles d’avantatge. És quasi impossible competir-hi. El que podem fer és buscar una manera de fer més oberta. Un violinista té un repertori tan enorme a la seva disposició que difícilment se’n sortirà. Nosaltres no tenim altre remei que explorar altres territoris, tastar altres estils i gèneres, des del jazz al pop.

Han provat a combinar amb el flamenc?

Ho ha fet el saxofonista sevillà Juan Diego Sáez. I el resultat és sensacional. Barreges així no són en absolut excepcionals.

Els falta potser una figura mediàtica, un Yo Yo Ma, un Juan Diego Flórez, una Yuja Wang?

En el món del jazz ja n’hi ha, de saxofonistes mediàtics. Penso en John Coltrane, Joshua Redman o Branford Marsalis. En el clàssic això és més difícil perquè som un raconet de l’univers saxo. En som conscients i ho acceptem amb esportivitat.

Com a membre del jurat, què valora en un concursant?

El fràgil equilibri entre una tècnica sòlida, que donem per descomptada, i la manera d’expressar-se, de bufar, de ser a l’escenari. Fer música consisteix en això. Però el cert és que més enllà de la pura tècnica, comparar dos músics sempre és difícil.

Aquest intangible, s’ensenya? I s’aprèn?

És difícil, però buscar la teva manera de fer música, d’obtenir el so és una de les facetes més interessants d’aquest ofici. Això és el que ens fa diferents. Entre músics i també entre escoles, perquè cadascuna té la seva manera de bufar.

Com bufen, doncs, els espanyols?

Amb caràcter. De vegades, massa i tot. Els francesos són en canvi més fins, si tu vols. També massa, en ocasions. Un entremig estaria bé.

Què té el saxo que no tinguin altres instruments?

Fins fa posem que vint anys, hi havia una diferència abismal entre el saxo i altres instruments. Avui estem al mateix nivell que pianistes i violinistes. I això ho devem sobretot a la generació immediatament anterior a la nostra, que va treballar molt sobre transcripcions. El cert és que el repertori disponible era fins aleshores una mica... lleuger. Tocar Franck i Brahms, com faré al concert d’aquesta nit, hauria sigut impensable fa vint anys.

Incorporaran algun dia les orquestres un saxo en plantilla, com tenen altres instruments de vent?

No crec que sigui possible, perquè el repertori simfònic està massa encotillat en el Romanticisme i principis del segle XX. Però això ens dona la llibertat que les orquestres sovint no tenen.

Vostè, bufa més i més fort que els altres?

Bufar és necessari, però s’ha de fer amb intenció. No cal una capacitat pulmonar extraordinària. De fet, jo mateix soc asmàtic i és per això que vaig posar-me a estudiar el saxofon. En fi, que els meus pulmons potser no son gran cosa, però l’experiència et permet explotar-ne totes les possibilitats. Es tracta d’escoltar el teu cos i de controlar l’aire, no de ser un atleta.

Un consell per als concursants que arribin a la final?

Que no pensin més en les notes que en la frase que han de tocar. De fet, un músic fa música, no es limita a tocar notes. Pujar a l’escenari és compartir la teva música amb qui t’ha anat a escoltar. I el músic ha d’estar obert i atent al que té al davant, no pendent exclusivament dels dits.

S’aprèn alguna cosa, perdent?

Per descomptat. Però el que s’ha de tenir clar és que guanyar és un mitjà, no una finalitat. Un premi posa el focus sobre tu durant un cert temps, però ho has d’aprofitar per convertir-te en músic. Perquè el premi sol no et converteix en músic.