Diari digital d'Andorra Bondia
L’última rehabiltació de la catedral va exhumar fa dos anys restes del que es creu que va ser la primera seu, datades al segle VI: en el pontificat de Just, creu Gascón.
L’última rehabiltació de la catedral va exhumar fa dos anys restes del que es creu que va ser la primera seu, datades al segle VI: en el pontificat de Just, creu Gascón.

Vindicació de Just, el 'pare' d’Urgell


Escrit per: 
A. Luengo

Carles Gascón el postul·la com a peça clau en la creació de la ciutat i del bisbat, i el vincula a la primera catedral, que les últimes excavacions daten al segle VI.

Els orígens del bisbat d’Urgell han sigut tradicionalment caldo de cultiu per a mistificacions i impostures historiogràfiques. El primer nom fefaentment documentat és el del bisbe Just, que el 531 va tenir l’ocurrència d’assistir al concili de Toledo i de firmar-ne les conclusions, que tenia altres tres germans –Nebridi, Elpidi i Justinià– que van llaurar-se també una considerable carrera eclesiàstica –van ser respectivament bisbes d’Ègara, Osca i València– i de qui Sant Isidor de Sevilla ens diu que era l’autor d’un comentari al Càntic dels càntics i d’un sermó sobre Sant Vicenç. Res més. Però, va ser el primer bisbe? Per què es va instal·lar precisament a la Seu? Tenia catedral, la ciutat, en temps del bisbe Just?

Doncs a tots aquests sensacionals interrogants va intentar aportar ahir Carles Gascón una mica de llum en una sessió del cicle Parlem d’història que ens toca de ben a la vora perquè –diu l’historiador– el castell de Sant Vicenç d’Enclar formava part de la xarxa de fortificacions que s’articulava a l’època al voltant de la Seu i que exercia un paper de “frontissa” entre els francs, al nord, i els visigots, al sud. Tot això, a la llum de la recentíssima excavació arqueològica que el 2016 va exhumar la base d’una estructura semicircular que el carboni 14 ha datat al segle VI i que, per tant, se suposa que pertanyia a la primeríssima catedral d’Urgell. Una catedral, per cert, que fins ara es considerava desapareguda i que Gascón, amb totes les prevencions, situa en el pontificat de Just.

I precisament Just el considera sense marge de dubte el primer bisbe d’Urgell: els prelats suposadament anteriors procedeixen de repertoris perpetrats al segle XII i pertanyen, sosté, més al regne de la llegenda que no al de la història. Que quedi clar que Gascón és conscient que ha posat l’urpa en terreny especialment relliscós, perquè la documentació escrita del segle VI és especialment escassa i la historiografia ha passat tradicionalment de puntetes sobre la protohistòria del bisbat. Però el primer detall que li fa arrufar el nas és la presència d’un personatge de la talla de Just en un raconet de la perifèria com era la Seu al segle VI. Sospita Gascón que el nostre Just formava part d’una mena d’operació més o menys dirigida per la monarquia visigòtica per instaurar un enclavament estratègic –la Seu, sí– en la cruïlla de la via romana que comunicava, d’una banda, Lleida i la plana del Rosselló i, de l’altra, la que travessava el Pirineu per Andorra.

Per què a la Seu?

L’objectiu prioritari, sosté, era fer front al creixent poder franc, i evitar que temptessin la població autòctona amb l’esquer religiós: francs i hispanoromans eren catòlics, mentre que els visigots eren (encara) arrians. De passada, es tractava també de projectar el protoestat visigòtic en formació cap a les terres dels futurs comtats del Pallars i la Ribagorça, que al segle VI anaven a la seva. D’aquí, remarca Gascón, la peculiaríssima, singular orientació geogràfica del bisbat d’Urgell, “l’única entitat administrativa pirinenca que es projecta d’est a oest, i no de nord a sud com faran després vegueries, comarques i la mateixa província de Lleida”.

Encara més: Gascón insinua que, juntament amb els seus tres germans –i bisbes–, Just formava part d’un pla per posar sota l’autoritat visigòtica la major part de la península ibèrica, en una carrera per l’estatalitat a l’època gens evident perquè el regne visigòtic només s’estenia per l’antiga província romana de la Tarraconense: València i Toledo, sense anar més lluny, en quedaven encara al marge i no estava clar que s’hi acabessin d’integrar. La presència al concili del 531 forma part d’aquesta estratègia expansionista, diu l’historiador, així com l’extensió del culte a Sant Esteve, impulsat per Justinià com un element d’unificació religiosa.

Però, per què a la Seu, on no s’ha documentat l’existència de cap estructura urbana romana ni tardoromana i on, com a molt, existien un seguit d’explotacions agropecuàries? I per què davant de Llívia, que tot i en decadència conservava encara el pedigrí del nus urbà i militar que havia sigut en època romana? Gascón admet que aquesta és la gran incògnita pendent. Per analogia amb el que en aquell mateix moment passa a l’altra costat dels Pirineus, proposa que o bé van ser els monarques visigòtics els que van designar Just per ocupar la mitra del nou i estratègic bisbat –com a Victoriacum, l’actual Vitòria, fundada el 581– o bé va ser l’aristocràcia local la que va demanar al monarca de vincular-s’hi a través de la fundació d’un bisbat –com a Pamplona, el 589.

Del que no hi ha dubte, conclou, és de la considerable participació dels bisbes d’Urgell en l’articulació de l’Estat visigòtic, si calia per la via insurreccional: d’aquí la presència habitual dels nostres mitrats en els successius concilis de Toledo i també en sonats episodis com ara la rebel·lió del 673, que va acabar amb la captura del bisbe Jacint, refugiat a Llívia, per les tropes del rei Vamba. Fins i tot creu trobar el rastre d’aquesta vocació panvisigòtica del bisbat en l’enfrontament de Fèlix, el bisbe herètic, amb Carlemany: però això va passar a finals del segle VIII i serà matèria per a un altre examen.

Les actes del Congrés d’Història, “ben aviat”

La conferència de Gascón, ahir a l’Espai Ermengol de la Seu, recuperava la ponència que va llegir al juny en el 3r Congrés d’Història dels Pirineus, convocat per l’Institut d’Estudis Andorrans, l?institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell i el centre associat de la UNED a la Seu. Les actes de la seixantena de ponències que s’hi van presentar i que havien de publciar-se a finals de l’esitu passat sembla que estan finalment a punt i que veuran la llum en format electrònic i “ben aviat”, segons el director de l’IAE, Jordi Guillamet. A veure si aquesta vegada, sí.

Andorra
la Seu
catedral
Urgell
bisbat
Just
Sant Just
Parlem d'història
Carles Gascón
Gascon
Guillamet
Congrés d'Història
Pirineus

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte