Diari digital d'Andorra Bondia
Seguici fúnebre a l’antic cementiri de l’arxiprestal de Sant Esteve, a la capital, en una data incerta entre el 1900 i el 1930.
Seguici fúnebre a l’antic cementiri de l’arxiprestal de Sant Esteve, a la capital, en una data incerta entre el 1900 i el 1930.

Viure i morir al segle XV, si eres dona


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Fons Casa Rafeló / Fundació Julià Reig / Arxiu Nacional

L’Arxiu exhuma l’estudi inèdit de Maite Martí sobre les andorranes de la baixa edat mitjana a partir de la documentació notarial.

Es deia Antònia, era veïna de Segudet i probablement estava embarassada. En el testament, atorgat el 16 de gener del 1442, el seu marit, Bernat Pellicer, li deixava un llegat de 5 lliures: “Després de l’any de plor possiblement haurà d’abandonar la casa i el seu fill. Paradoxalment, al testament Bernat assegura a la seva mare la provisió de tot el que necessita durant tota la seva vida”. El cas d’Antònia, de qui no coneixem naturalment el cognom, dona una idea de la duresa dels matrimonis de l’època, sovint de conveniència: “Després d’haver compartit anys d’esforços per mantenir una explotació familiar, de vegades allunyada del seu lloc d’origen, en morir el marit les dones podien ser foragitades de casa i perdre els fills, mentre que les mares del marit rebien el que necessitaven i, de vegades, fins i tot la custòdia dels fills menors”.

Aquesta és una de les suculentes aportacions de Les dones al segle XV segons la documentació notarial, una investigació fins ara (incomprensiblement) inèdita, que va merèixer la beca Cebrià Baraut del 2000 i que l’Arxiu Nacional ha exhumat amb motiu del Dia de la dona. Martí va buidar 114 testaments, 40 inventaris i 65 capítols matrimonials per assajar, diu, “una aproximació a les dones de finals de l’edat mitjana a través de les seves devocions –rituals funeraris, almoines, misses de difunts i llegats–, les seves necessitats i el suport que van rebre en els moments que més ho podien necessitar, que era quan es quedaven vídues”.

Vagi per endavant que les conclusions són –com era previsible– més aviat funestes: més que la inferioritat que patien les andorranes de l’edat mitjana, el que queda reflectit als testaments n’és la “invisibilitat”: “Les dones no acostumen a aparèixer en la documentació per elles mateixes, sinó sempre com a filles o esposes”. Una invisibilitat que es tradueix de forma més aviat sorprenent en els testaments dels seus pares, fills o marits, “on en moltes ocasions les dones reben un llegat però el testador ni es molesta a dir-ne el nom. De vegades, fins i tot deixa de mencionar l’existència d’alguna de les filles, extrem molt més excepcional en els testaments femenins”.

La dependència de la dona es reflecteix indirectament en el lloc on les testadores trien ser enterrades. Normalment, el lloc de residència, com en el cas dels homes. Però, com remarca Martí, fins i tot aquesta decisió tan previsible i evident té connotacions diferents: “Per a la dona significa habitualment fer-se enterrar amb la família del marit; en canvi, per a l’home, que en casar-se no acostumava a canviar de lloc de residència, significa fer-se enterrar amb els seus. Això ens fa pensar que, en casar-se, les dones afluixaven els lligams amb la pròpia família i entraven en una forta dependència de la dels marits”.

Les diferències es reflecteixen també a l’hora de les almoines, d’encarregar misses de difunts. Tenim el cas de Guillema, veïna de Sispony. Pel testament que va atorgar el 5 de febrer del 1439 sabem que la bona Guillema, veient venir la mort, va encarregar dues misses per la seva ànima, una per la de la seva mare i tres més per la dels “difunts”. Sis, en total. Però és que Maria, veïna de Segudet i vídua d’Arnau de la Call, en va encarregar quinze al seu, datat el 3 de desembre del 1452.

Els de Guillema i Maria són dos casos absolutament excepcionals per la seva generositat, raríssima entre les seves coetànies. L’habitual era encomanar pietosament alguna missa per la pròpia ànima. Però no mitja dotzena, i molt menys una dotzena llarga. Per no parlar de les novenes –tirallongues de nou misses que s’acostumaven a dir els nou dies següents al traspàs– ni trentanàries –el mateix que les novenes, però de trenta en trenta–, que eren patrimoni quasi exclusiu dels seus companys.

La pregunta òbvia és: i què se’n pot extreure, d’aquestes dades aparentment tan espesses? Doncs que el nombre de misses encomanades pels homes era considerablement superior al de les que encomanaven les dones –en una proporció de 2 a 1–, que les dones tendien a economitzar recursos i que precisament per això acostumaven a encarregar misses simples, molt més assequibles que novenes i trentanàries. Tornem-hi: i què se’n pot concloure, d’aquesta aparent austeritat? “Que les dones disposaven de pocs béns, ja que en molts casos la part del dot de la qual podien disposar en el testament es veia reduïda pel fet d’haver tingut fills i que aquests fossin vius quan les testadores morien”.

És el que li va passar a Gallarda, filla de Guillem Vidal de Meritxell. Als capítols matrimonials que va firmar a cal notari el 3 de març del 1433 –s’havia de casar amb Joan Riba, de les Molleres– els futurs esposos acorden que en cas de mort Gallarda només podria disposar lliurement de 300 dels 600 sous de la seva dot per organitzar el funeral. Arribat el moment, va resultar que només va encarregar una missa per la seva ànima. Una de sola.

Andorra
dona
martí
Arxiu
Edat MItjana
cementiri
testament
llegat
almoina
misses
novenari
trentanari

Compartir via

Comentaris: 2

Comentaris

Un article molt interessant Andrés, i com tu dius incomprensiblement un tema poc conegut i investigat, enhorabona!
M'ha agradat molt l'article. Moltes gràcies per facilitar aquesta curiositat sobre la vida una mica de llavors.. trist. però interessant

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte