Viure i morir a Santa Coloma

L’estudi antropològic que remata l’excavació revela restes de 25 individus que podrien datar d'entre els segles XVIII i XX; a tot el cementiri n’hi pot haver 550.

Els difunts parlen. I diuen moltes coses. Que li diguin a l’antropòloga catalana Núria Armentano, que ha estudiat les restes exhumades en la campanya d’excavació que el Servei de Patrimoni va impulsar al novembre al cementiri vell de Santa Coloma –recordin: per obrir la rasa per on ha de passar el cablejat del mapping–, i que ha deparat sucosíssimes sorpreses. El que en sabíem és que s’hi havien localitzat els esquelets més o menys complets de deu individus: vuit es van acabar extraient, i dos es van deixar in situ perquè la rasa no els afectava. També, que un dels esquelets corresponia a un nen d’aproximadament deu anys que havia patit raquitisme. I poca cosa més.

Doncs l’estudi antropològic que Armentano acaba d’enllestir indica que, a banda d’aquests deu individus, les restes sense connexió anatòmica que es van recuperar al cementiri –l’excavació, a compte en aquesta ocasió de Regirarocs– corresponen a un mínim de quinze individus més. És a dir, que en tota la rasa, que va remoure una mica més de 10 metres cúbics de terra, hi havia enterrats 25 persones. Gerard Remolins, l’ànima de Regirarocs, treu en aquest moment exacte la calculadora per aventurar una hipòtesi temptadora: a una mitjana de dos individus per cada metre cúbic de terra, a tot el cementiri hi podria haver cap a 550 enterraments. I això, amb un càlcul conservador, excavant només fins a un metre de profunditat.

Mig miler de difunts semblen molts si tenim en compte les dimensions del cementiri de Santa Coloma, i denoten en qualsevol cas una elevadíssima densitat. Però convé recordar, diu Remolins, que som davant d’una sagrera més que mil·lenària: l’església és anterior al segle IX, i el cementiri va estar en ús fins al 1958: “Es tracta de càlculs purament orientatius, perquè no tenim cap certesa que les dades siguin aquestes, però en qualsevol cas ens revela una elevadíssima densitat d’enterraments”.

Pel que fa les restes que s’han recuperat amb el que els arqueòlegs denominen “connexió anatòmica” –és a dir, que es poden atribuir a un mateix individu, de forma que és possible reconstruir-ne l’esquelet, o el que en quedi–, el número 1 correspon a una dona d’uns 25 anys, que feia 1,46 metres d’alçada i que patia brucel·losi, malaltia que es contrau pel consum de llet i formatge no pasteuritzat. A banda que l’esquelet va ser parcialment seccionat en obrir-se la rasa, aquest individu té especial interès perquè és l’únic que conservava restes orgàniques que indiquen –diu Armentano– que és relativament recent. I en aquest cas, “relativament recent” significa menys de tres segles d’antiguitat. El número 2 també correspon a una dona adulta, en aquest cas de prop de 50 anys i sensiblement més alta: feia 1,58 metres. Les protuberàncies que presentava al crani les atribueix l’estudi a carències alimentàries.

Els altres sis individus són nens: el més gran, el número 3, que tenia 10 anys patia raquitisme, atribuïble a una escassa exposició a la llum solar que dificulta l’absorció de determinades vitamines i que als segles XVIII i XIX era una malaltia relativament estesa. Feia 1,30 metres d’alçada i, associats a les restes, es van recuperar botons, els claus de la caixa en què va ser enterrat i –glups– una medalleta que li van posar a la mà. Els altres nens tenen entre 3 mesos (l’individu número 5) i 4 anys (el 7). El número 4 tenia entre 2 i 3 anys i es va recuperar molt fragmentàriament, a causa d’un enterrament posterior que en va seccionar les restes; el número 6 tenia entre 18 i 24 mesos, i feia 84,5 centímetres, i el número 8 –d’entre 3 i 6 mesos– és l’únic de la sèrie que no es troba en el que tècnicament es diu “posició anatòmica”. Ras i curt: les restes òssies van aparèixer amuntegades, probablement perquè es van retirar per fer lloc a un enterrament posterior.

Tot plegat ha de servir, diu Remolins, per valorar el comportament demogràfic de la població –a quina edat morien, quina era la mortalitat infantil– i perquè, si en endavant s’ordena alguna altra excavació al cementiri, es procedeixi amb una mica més de deteniment que quan a l’agost es va tirar pel dret, es va obrir la rasa sense encomanar-se ni a déu ni al diable i van començar a aparèixer restes humanes. Ara ja ningú podrà al·legar que no ho sabia.

El pròxim repte, datar les restes

Ara que sabem el sexe i l’edat dels difunts exhumats a Santa Coloma, el pròxim repte és posar-los una data, encara que sigui aproximada. Armentano i Remolins intueixen que no tenen més de tres segles d’antiguitat. Com que el cementiri va estar en actiu fins al 1958, es pot tractar de difunts relativament recents. Per sortir de dubtes caldria encarregar una anàlisi de l’ADN, perquè si –com no és descartable– es tracta de difunts enterrats fa menys d’un segle, se’ls pogués posar nom i cognom i tornar les restes als seus descendents. En aquesta fase de l’excavació tornaran a emergir els buits legals sobre com s’ha de procedir amb les restes humanes recuperades en jaciments arqueològics. Als països veïns tenen la consideració de restes arqueològiques les que tenen més de 100 anys. Aquí, adverteix Remolins, no existeix cap legislació que ho especifiqui.