Vulcà torna a la Farga Rossell

El martinet repica de nou a la Massana, i amb ell la demostració de com es moldejaven els lingots de ferro que van fer la fortuna del país.

Veure l’Arnau treballar els lingots de ferro a la gran sala de la Farga Rossell connecta de seguida amb un passat mitològic, el dels fargaires que transformaven de manera quasi màgica el mineral en aquestes tires de metall que després venien als ferrers per fabricar el que fos: des de claus fins a forrellats, llànties, eines, el que fos. No parlem d’èpoques arcaiques: a la Massana el ferro es va treballar així exactament fins al 1876, quan va tancar la Farga Rossell, l’última de les sis que van funcionar per aquí dalt entre els segles XVII i XIX.

És una història relativament coneguda. Si en parlem ara i aquí és perquè ahir va tornar a repicar a la Farga Rossell el formidable martinet que havia quedat ara fa un any fora de servei. Pensin que portava en actiu des que l’equipament va obrir les portes, el 2002, i que en temporada alta pot fer fins a tres actuacions en viu. Tenint això en compte, que la cabota pesa més de 300 quilos i que cada cop que sona fa tremolar l’estructura de l’edifici, ha tingut un rendiment més que òptim: “Quan la farga estava en actiu, funcionava sense interrupció les 24 hores del dia durant els sis o set mesos que s’allargava la temporada. Molt probablement l’havien de canviar cada any o any i mig. El nostre n’ha resistit dinou”, diu Edu Tarrés, que exerceix de guia en la primera demostració amb públic que acull la farga. El soc del masser, l’estructura de fusta que sosté aquest martell gegantí es va anar podrint i el martinet va acabar picant tort, fins que es va haver d’aturar per seguretat. La solució va ser canviar tot el soc, una operació complexa i delicada que com comprendran no es fa cada dia i que ha requerit mesos de feina.

Però estàvem amb Arnau López, que és des de fa tres anys el fargaire titular i l’encarregat de conduir les demostracions. La Farga Rossell és una de les tres a tots els Pirineus on és possible assistir a un espectacle com aquest, i les altres dues estan al País Basc. A més, és l’única que funciona amb trompa hidroeòlica, l’estadi final de l’evolució de la farga catalana, l’últim intent d’aquest ofici secular, que es transmetia de pares a fills i que a les nostres fargues exercien bàsicament artesans vinguts de l’Arieja, de competir amb els alts forns que s’estenien a finals del XIX per tot Europa. Un intent condemnat al fracàs, perquè en les vuit hores que els fargaires trigaven a modelar quatre lingots d’entre 25 i 30 quilos de ferro, un alt forn en fabricava centenars. No tenien cap opció, vaja.

Per això és quasi un miracle que puguem contemplar com ho feien aquella bona gent hereva directa de Vulcà. És clar que l’Arnau fa una mica de trampa. A la farga històrica el procediment començava amb la mena, el mineral que s’extreia de la mina i que s’introduïa al forn. Quan estava roent se’l feia rodar amb unes tenalles fins al mall, un martell encara més gran que el martinet, que a la Farga Rossell tan sols s’ha fet funcionar una vegada –“semblava un terratrèmol”, diu Tarrés– i que servia per compactar la peça i transformar-lo en dos massoques, dues peces vagament paral·lelepípedes que al seu torn es tallaven en forma de massoquetes.

Eren aquestes massoquetes les que es tornaven a escalfar i una vegada fregaven els 800º es treballaven amb el martinet per donar-los forma de lingot. La demostració de la Farga Rossell salta directament en aquest últim pas: l’Arnau agafa un lingot, l’escalfa –amb carbó mineral no vegetal, a diferència dels fargaires del XIX– “i quan veus que comencen a saltar espurnes és que està prou calent per treballar-lo”. Així que cap al martinet, a obrir el corrent d’aigua que fa moure l’artefacte i a picar. Tot, contra el rellotge, perquè el ferro triga uns tres o quatre minuts a refredar-se. Un altre truc: quan piques i el cop ja no queda vermell, sinó més aviat negre, és que el ferro s’ha començat a refredar. De nou les tenalles per retirar-lo, i vet aquí un lingot llest per ser transportat pels traginers als mercats de tot Catalunya. D’aquesta última fase, consistent a modelar els lingots, se’n deia “estirar cues”, que és un nom ben poètic.

I així, lector, és com es va fer bona part de la fortuna dels nostres rebesavis. La que ens ha portat fins aquí.