Weilenmann: l’altre Borís

Forma part de la nòmina d’il·luminats, aventurers, visionaris i/o oportunistes que van aterrar per aquí a principis dels anys 30, a veure què hi pescaven. Parlem dels Massó, Carbonell, Larrieu i naturalment del més gran de tots, el fabulós Borís Skossyreff. Amb dues diferències: la primera, que la majoria d’historiadors ha passat quasi de puntetes per la biografia de Friedrich Weilenmann (Zuric, 1882 - anys 40?), i que els pocs que s’hi han detingut –Amparo Soriano, Francesc Badia i Arnau Gonzàlez Vilalta– s’han fixat quasi exclusivament en el seu paper en l’afer dels correus andorrans, que des de mitjan anys 20 va intentar vendre al Consell General. No se’n va sortir, és clar, i a sobre se li ha penjat la llufa de possible agent alemany. I ha hagut de ser una altra vegada Gerhard Lang –l’home que va baixar Skossyreff del terreny del mite i de la mistificació anant-ne a buscar el rastre als arxius alemanys i exsoviètics– qui aporti una mica de llum sobre “un dels estrangers més decisius de la història andorrana dels anys 20 i 30”. Així ho devien entendre els honorables consellers, que el 1933 el van nomenar ciutadà honorífic.

I la segona: que Lang completa la trajectòria del nostre home d’avui que va començar a traçar a Weilenmann i el correu d’Andorra (Papers de Recerca Històrica, 2009) a Friedrich Weilenmann, ¿un agente de los alemanes?, que és només una entre la vintena llarga de ponències que es van presentar al Col·loqui d’estudis transpirinencs que va tenir lloc l’octubre del 2015 a Canillo i que s’han reunit en un suculent volum –IBIX, Annals 2014-15– que acaba de veure la llum. Però quina una! Lang es proposa provar aquest paper principal de Weilenmann en els afers natius dels bojos anys 30 –assenyaladament, en la Revolució del 1933, quan jugarà fort (i perdrà) a favor del Consell General destituït el 10 de juny pel Tribunal de Corts– i qüestiona de passada la seva suposada filiació nazi. La seva primera dèria van ser els correus andorrans, amb el frustrat intent d’obtenir l’ingrés a la Unió Postal Universal. Hi consagrarà un lustre llarg i fracassarà, és clar. I quan el 1933 els gendarmes de Baulard frustren definitivament els seus plans, es dedicarà durant uns mesos a portar davant la Societat de Nacions la causa dels consellers destituïts. A Ginebra se’ls treuen de sobre –a ell i també als tímids intents dels consellers destituïts de fer-s’hi sentir– amb l’argument inapel·lable que els únics interlocutors vàlids en el context internacional són els Coprínceps.

Desmuntant el mite nazi

Comença aquí una nova etapa de la croada de Weilenmann, amb la fundació del periòdic El Andorrà, el desembre del 1933, des de l'exili barceloní i amb el suport d’una Associació dels Andorrans Emigrats. Un pamflet obertament subversiu que reclamava la independència suposadament proclamada pel poble en l’Assemblea Magna del 29 de juliol del 1933– i denunciava tant la intervenció francesa –una “agressió bèl·lica”, segons ell– com la manipulació de la política local perpetrada pels coprínceps. Tot plegat li havia de servir, en fi, d’altaveu per a una mena de retorn triomfal... que no es va produir mai perquè el febrer del 1934 el Tribunal de Corts va detenir, jutjar i expulsar el seu soci i intèrpret, un tal Guillaume Schaub.

Weilenmann ja no es va atrevir a intentar-ho, torna a la seva Suïssa natal amb la cua més aviat entre les cames, escriu el 1939 una mena de justificació de la seva dèria andorrana, Die Wahrheit über Andorra (La veritat sobre Andorra, 1939), que Lang deu ser l’únic que ha llegit, i als anys 40 se li perd definitivament la pista. Algunes de les dades i dates més sucoses procedeixen precisament d’aquest llibre: per exemple, els intents de Borís de fitxar-lo (?) per al sainet del 1934 –segons ell, el bon Skossyreff era poc més que un agent francès encarregat de desacreditar la seva obra!– així com els prolegòmens de tot plegat, quan el 1922 descobreix les possibilitats d’Andorra a través d’uns ramaders amb qui contacta a la fira de bestiar de Chur (Suïssa). Pel que fa a les suposades simpaties nazis, opina Lang que la llegenda és fruit d’un malentès: resulta que el 1947 es va processar a Lucerna (Suïssa) una cèl·lula nazi entre la qual figurava un tal Friedrich Weilenmann... nascut el 1917 i que per tant no podia ser el nostre home. No hi ha als arxius de la vegueria francesa cap document que faci referència a les seves suposades activitats com a espia alemany, “i això que el seu és el més gruixut entre els dossiers de la vegueria... excepte el de Borís Skossyreff”.

Diguem finalment, per posar-hi una mica de sal a tot plegat, que Weilenmann va ser efectivament un personatge pintoresc, per no dir dubtós, que havia tingut a Suïssa alguna topada amb les autoritats –acusat de proxenetisme, exactament–, que la mania filatèlica li venia de lluny –el 1915 el trobem a Colònia intentant enganyar les viudes de guerra alemanyes perquè li venguin les col·leccions de segells dels marits difunts– i que no se li coneixia ofici ni benefici: en algun lloc diu que és comerciant; en altres, que mecànic, i finalment, quan fa mutis diu que se’n torna a la seva granja avícola a Zuric... En resum: digne de seure amb tots els honors a la dreta de Borís.

Quan els hugonots campaven per aquí

Entre la vintena llarga d’articles d’aquest número d’IBIX té especial interès Política i religió a l’Andorra de finals del segle XVI, en què l’arxiver Domènec Bascompte repassa de la mà de Montserrat Palau els efectes col·laterals –alguns de ben pintorescos– que les guerres de religió que al segle XVI van assolar França van tenir per aquí baix. Assenyaladament, l’afer de Joanot Ribot, veguer comtal i “fill de les Caldes”, acusat pel capítol de la catedral de no ser “tan catòlic com seria menester” i d’“amic dels hugonots”, però a qui el governador de Foix, el cavaller Joan de Sers, també volia treure’s de sobre, i això que sobre el paper era dels seus. L’altre capítol gairebé inèdit –si no fos per Palau, i que recorda ara Bascompte– és la revolta canillenca del 1582, a compte de la detenció d’un veí de la parròquia, Miquel Vesiat, que s’havia oposat a l’extradició d’un contrabandista de cavalls hugonot. Una quarantena de canillencs armats de pedrenyals es van plantar a la presó episcopal, a la Seu, però el capítol no es devia deixar impressionar gaire perquè van ser al seu torn detinguts. El cas va concloure amb la destitució fulminant del veguer, Joan Riog de Castellví, per part del lloctinent de Catalunya, Carles d’Aragó, i l’amnistia general. Una mesura ben hàbil per mirar de calmar els ànims a la frontera. Val a dir que els luterans no eren tampoc germanetes de la caritat: Bascompte documenta el saqueig de les esglésies de Sant Serni de Canillo i de Sant Esteve, a la capital, perpetrat el 1587 per bandes d’hugonots.